LA NOVA CANÇÓ

LA NOVA CANÇÓ
original: Carles Gamez

25/9/08

HOMENATGE A LA CANÇÓ



Aquest bloc pretèn ser un homenatge a la gent de la Nova Cançó, amb els setze jutges i d'altres que no formaren part d'aquest moviment però si aportaren les seves lletres i música en un moviment que fou molt important per el país. Hi trobareu també, vídeos de gent de la "chanson" francesa que fou la inspiradora d'aquest moviment. Més endavant altres han continuant cantant en català, aquests també hi sortiràn, així com els galàctics.....





30/1/08

ELS SETZE JUTGES

Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. El seu nom prové d'un joc de paraules molt conegut tant a Catalunya com al País Valencià o les Illes, setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat.La seva missió era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar l'ús del català en el món de la música moderna. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens. El cercle s'anà ampliant: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs.Els Setze Jutges es van començar a dissoldre a la fi de la dictadura i amb la progressiva professionalització d'alguns dels seus membres.El 13 d'abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura; tanmateix, la Bonet va aprofitar l'avinentesa per criticar l'escasa promoció de la cançó catalana alhora que Guillermina Motta es queixava del tardà atorgament del guardó quan dos dels setze integrants ja havien faltat: Miquel Porter en 2004 i Delfí Abella en febrer.

LA NOVA CANÇÓ

Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara, aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat i Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar.Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.Es destacaren artistes que van contribuïr a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs internacionals.Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l'àrea lingüística catalana estricta.Més tard s'han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels a Galícia, al País Basc i a Castella

DELFÍ ABELLA

Delfí Abella Gibert (2 de febrer de 1925 - 1 de febrer de 2007) fou un psiquiatra i músic català de la Nova Cançó.Era fill de Delfí Abella i Mercè Gibert, una família benestant de la comarca del Pallars Jussà instal·lada a Barcelona. Es casà amb Mercè Roca Junyent, filla de Joan Baptista Roca Caball, fundador d'Unió Democràtica de Catalunya, l'any 1955. El desembre del 1955 nasqué el seu primer fill Xavier que es casà el 1993 amb Dolors Àlvaro i tingueren en Daniel el 1995 , i l'any següent Elisabet que es casà el 1983 amb Pere Pons i tingueren l'Anna, el 1985, i l'Àlex, el 1991. Era un gran amant de la lectura i de la música. Un home molt cult i un gran nacionalista català, defensor de l'humanisme cristià a escala familiar com Anton Cañellas Balcells, padrí de l'Àlex, ex-Síndic de Greuges, mort el 27 d'agost del 2006
Carrera professionalVa estudiar la carrera de Medicina i després s'especialitzà en Psiquiatria, arribant a ser cap del servei de psiquiatria de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Nova cançóVa a passar a formar part des de la seva creació (1962) fins a la seva dissolució (1968) del col·lectiu de cantautors catalans Els Setze Jutges, sent el membre de major edat.En els seus primers anys com a cantant publicà tres discs de curta durada i després d'abandonar els escenaris va exercir com a crític de Destino.L'estil d'Abella es basava sobretot en el terreny líric, amb aguts i satírics versos. Així ho reflectia el que potser seria la seva cançó més coneguda Cap al futbol, on amb gràcia crítica feia un retrat del món del futbol.Delfí Abella també va adaptar peces d'artistes francesos com Georges Brassens, Barbara, Guy Béart o Anne Sylvestre, per a Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta o Maria Amèlia Pedrerol. El 1996, Joan Manuel Serrat va enregistrar el tema d'Abella Quan érem infants en el seu doble disc d´homenatge a la Nova Cançó "Banda sonora d´un temps, d´un país".El 1998, va publicar un llibre amb un recopilatori dels versos de les seves cançons, titulat 30 cançons.El 13 d'abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura; tanmateix, Maria del Mar Bonet va aprofitar l'avinentesa per criticar l'escasa promoció de la cançó catalana alhora que Guillermina Motta es queixava del tardà atorgament del guardó quan dos dels setze integrants ja havien faltat: Miquel Porter i Moix en 2004 i Delfí Abella l'1 de febrer de 2007.




gravació gentilesa d'en Carles

30/12/07

MARIA DOLORS LAFITTE

Maria Dolors Laffitte i Masjoan (Roda de Ter, 1949 - Girona, 2008) va ser una cantant catalana, cofundadora del Tradicionàrius i membre d'Ara Va de Bo i d'Els Trobadors.
Laffitte va néixer el 1949 a Roda de Ter en una família d'origen occità per part del pare. De ben jove va entrar a treballar en una fàbrica com el seu veí Miquel Martí i Pol. Va estar vivint molts anys a Manlleu i quan va començar la seva carrera professional va marxar a Barcelona, Piera, diferents poblacions del Pla de l'Estany i Girona, on va passar els últims anys.
Es considerava una trobadora catalana i una artista vocacional. Va començar a cantar en públic als vuit anys. Als divuit, amb la cançó A cara o creu, va quedar segona amb Lluís Llach al I Festival de la Cançó de Barcelona, un certamen internacional semblant al d'Eurovisió. També el 1968 va publicar el seu primer disc, amb cançons occitanes contemporànies, sota l'estímul de Josep Maria Espinàs, que li va adaptar diverses cançons estrangeres (com una memorable versió d'Els vells, de Jacques Brel) i va escriure sobre ella: «No és gens exagerat de dir que Maria Laffitte té totes les condicions (veu, sensibilitat i recursos) que caracteritzen una cantant d'excepció. Només cal escoltar-la».
Com a intèrpret, va destacar per la bellesa del color de la seva veu (una de les més personals de la cançó en català), per la claredat de la seva dicció i per la capacitat de matisos de la seva expressivitat.
Va rebre diferents premis, i va actuar amb èxit al Canadà, l'Índia, Veneçuela i altres estats. Entre la seva extensa discografia sobresurten els seus primers elapés, Varietat de varietats (1973) i Hello, Dolors! (1975), una producció molt curiosa de La Trinca enregistrada amb cançons que van compondre expressament per a ella Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i altres cantants catalans.
Va formar part dels grups Ara Va de Bo, La Corranda, L'Arc en el Cel, Ensemble Llull, Joi de Trobar i Els Trobadors, fundat amb Alfons Encinas, pare dels seus fills Míriam i Pau, també músics. Amb Et ades sera l'alba, el disc que va publicar el 1991 amb Els Trobadors, va aconseguir una remarcable projecció arreu del món entre els circuits de la música de la nova era i va obtenir el reconeixement d'artistes importants, com Loreena McKennitt o Paul Horn, amb qui va compartir escenari. Va col·laborar en discos o altres projectes amb Oni Wytars, Katharco, Unicorn i Accentus, formacions referencials del panorama europeu de la música antiga. També va col·laborar amb Las Madres del Cordero (una banda de Moncho Alpuente), Hilario Camacho, L'Ham de Foc i L'Albera.
Va oferir recitals de cançó d'autor, de cançó tradicional, de lírica trobadoresca, de música medieval, de música antiga, de cançons sefardites, de poesia catalana (va ser una de les més tenaces divulgadores de les obres poètiques de Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Jacint Verdaguer i Ramon Llull) i occitana, i d'animació per a infants. També va treballar a la ràdio, la televisió i el teatre, en els espectacles musicals Bestiari, muntatge sobre textos de Pere Quart ideat per La Trinca, i Rocky Horror Show, dirigit per Ventura Pons. Va ser cofundadora del festival Tradicionàrius i de l'associació cultural Pangea Music, amb qui organitzava el Cicle de Concerts de La Llum al Romànic. Va presentar sessions de musicoteràpia. Les seves cançons evocaven sovint els animals. Atreta per la natura, interessada en la recerca espiritual i compromesa socialment, va formar part en diverses ocasions de candidatures d'organitzacions ecologistes en convocatòries polítiques. Col·laborant als inicis de la revista Integral i amb el Dia de la Terra (n'era la vice-presidenta). La jovialitat, l'alegria, el dinamisme, la bondat i l'altruisme són alguns dels trets que van definir la seva personalitat.
Després de molts anys de presentar-se en públic amb el nom de Dolors Laffitte, va adoptar el de Maria Dolors Laffitte abans d'acabar triant el definitiu de Maria Laffitte. «Prefereixo pensar que abans quan em cridaven em deien D'olors. Afegint l'apòstrof, es converteixen els Dolors en olors i sempre és més agradable. En tot cas, m'he volgut treure del damunt tots els dolors de la meva vida, començant pel del nom», explicava.
A les eleccions municipals de l'any 1999 a Banyoles, Laffitte es va presentar com a cap de llista pel Partit per la Independència. Tot i això, no va obtenir representació al consistori banyolí.[1]
Va morir el 15 de febrer de 2008 a l'Hospital Josep Trueta de Girona. El 21 de febrer se li va retre homenatge a l'església Santa Maria de Porqueres.[2]

PAU RIBA

Pau Riba (Palma, 1948) és un artista i escriptor polifacètic, reconegut principalment per la seva carrera musical com a cantant. La seva obra, iniciada a finals de la dècada dels 60 i emmarcada dins el moviment de la contracultura, ha tingut un reconeixement relatiu per part de la crítica i una repercussió limitada en el gran públic malgrat el seu segell únic i intransferible d'«artista total»: la peça més destacable n'és el disc doble Dioptria (sic), que va ser escollit millor disc en català del segle XX per la revista Enderrock.
Riba té cinc fills de quatre dones diferents -dos d'ells, Pauet i Caïm, també músics- i actualment viu a Tiana (el Maresme).
Descendent d'una família burgesa catalana, nét del diputat i fundador d'Unió Democràtica de Catalunya Pau Romeva per via materna i del poeta i humanista Carles Riba i de la poetessa Clementina Arderiu per via paterna, Pau Riba va néixer el 1948 a Palma de Mallorca dins un ambient purità, cristià, culte i catalanista; en canvi, ha estat un referent cultural alternatiu: iconoclasta i inclassificable, transgressor i heterodox, mutant, escriptor, rocker, periodista, hippie, dissenyador...

El 1967 va demanar ser admès en Els Setze Jutges, però no el van acceptar per manca de coincidència estètico-musical amb els líders del grup, en trobar-lo molt més a prop de Dylan que no pas de Brel o de Brassens. Ell, en resposta, va fundar el Grup de Folk junt amb un grup d'amics (Arnella, Sisa, Batiste, Oriol Tramvia...): un col·lectiu amb un nombre de membres més inespecífic, defensors d'una cançó més popular i combativa; aquell mateix any va editar el seu primer senzill, Taxista.
El concert dut a terme pel Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona el maig del 68 es va convertir en la referència d'un moviment emergent que va aconseguir arribar a canviar costums sexuals, culturals i vitals de tota la societat catalana i, posteriorment, espanyola. Noia de porcellana, del mateix any, va ser el preludi de la seva obra de referència: Dioptria, un àlbum doble editat en entre els anys 1969 i 1970 en sengles lliuraments i considerat el primer disc de rock en català, retrat de la revolució hippie i la influència de l'àcid i el haixix. Pel que fa als continguts, Dioptria és una crítica ferotge a l'esperit petit-burgès i a la família cristiano-progressista entesa com a cèl·lula bàsica de la societat.


L'any 1971 es va establir a la Formentera durant l'eclosió hippie, on vivia a una casa sense electricitat ni aigua corrent on van néixer els seus dos primers fills: Pau (al qual va dedicat Jo, la donya i el gripau, enregistrat allí a l'aire lliure) i Caïm; l'estiu del 1975, un cop reinstal·lat a Barcelona, entre els enregistraments a Madrid dels LPs Electròccid àccid alquimístic xoc i Licors va participar en el primer Canet Rock: se'l pot veure en la pel·lícula homònima de Francesc Bellmunt quan interpreta Colós, drogat i mig despullat, en una actuació mítica.


Al llarg de la dècada dels 80, a més de participar en diverses pel·lícules va col·laborar, entre d'altres, en els suplements dominicals dels diaris La Vanguardia i El Periódico i va publicar la novel·la Ena i l'assaig sociopolític La gran corrida (sic); també va treure els LPs Amarga crisi i Transnarcís, on proposava l'estètica «trans» i llençava un manifest «en favor de la transcançó i en contra del tancament cultural i la normalització lingüística».


Els anys 90, a banda de participar en algunes pel·lícules més i seguir col·laborant en alguns periòdics i televisions (el 1992 va dirigir i presentar el programa Trif tong en TV3 i, a l'any següent, Daguerreotips en Canal 33) va projectar i dissenyar diversos esdeveniments i espectacles relacionats amb els Jocs Olímpics de Barcelona, l'Expo de Sevilla i altres efemèrides (com la celebració dels 25 anys del Grup de Folk o l'acte de col·locació de la primera pedra per la reconstrucció del Liceu, incendiat l'any 1994), va reprendre l'activitat musical amb el CD Disc dur, va musicar uns quants poemes dels seus avis, recopilats en De riba a riba, col·laborà amb els seus fills Pauet i Caïm (el trio Pastora) en l'espectacle Ribaibal i, més tard, en Cosmossoma (un compacte amb el qual s'inicià com a autoeditor) i Astarot Universdherba, un altre CD tancat hermèticament en una llauna de conserves on hi ha l'actuació en directe amb el grup Perucho's al festival Canet Rock 77 i altres efectes relacionats.
L'any 1993 l'editorial La Magrana va editar una biografia seva; pel Sant Jordi de l'any 1997, l'editorial Proa li edità Lletrarada (un llibre que reuneix les lletres de totes les seves cançons, algunes d'inèdites, i l'any 1998 va publicar Al·lolàlia, un recull de curiositats lingüístiques.

L'any 2001 va destrossar a Felanitx un mural d'en Barceló amb el consentiment de l'autor per tal d'impedir que passàs a mans municipals i va treure el disc Nadadales, encartat amb el llibre Jisàs de Netzerit (o capítol zero de la guerra de les galàxies), que es convertiria en un espectacle de sàtira políticosocial que d'aleshores ençà es repeteix cada any degudament actualitzada. També va col·laborar amb Albert Pla en el seu disc Anem a dormir?. L'any 2006 es va interpretar a si mateix en la pel·lícula sobre Puig Anich, va protagonitzar la pel·lícula documental autobiogràfica Deixa'm en Pau i tant el Dioptria com la seva persona van ser objecte d'un sonat (per controvertit) homenatge. A més, Pau Riba va oferir quatre concerts amb la Banda dels Lladres, encapçalada per Jaume Pla (Mazoni).

ANTONIA FONT


http://www.antoniafontoficial.com/

Membres de la banda
Jaume Manresa (teclats)Joan Miquel Oliver (composició, guitarres, veu)Joan Roca (baix)Pau Debon (veu)Pere Debon (bateria)

En Pau Debon ja signava autògrafs en 2001 . Antònia Font és un grup mallorquí nascut el 1997 i que es caracteritza per la seva música festiva i per les seves lletres divertides i fantàstiques. Entre els temes de l'univers creatiu de les lletres d'Antònia Font destaca especialment l'espai, l'astronomia i tot el relacionat amb l'astronàutica, però també l'entorn més quotidià i proper, establint un joc constant entre una perspectiva local, global i universal o còsmica del món en que estem immersos.
Habitualment se'ls classifica com a grup de pop, tot i que ells manifesten que en el moment de composar les cançons no tenen "prejudicis d'estil" i que és una cosa que sovint surt espontàniament.
El compositor dels temes és el guitarrista del grup, Joan Miquel Oliver, que també edita discs en solitari i escriu lletres d'altres grups, com Fora des Sembrat.

ESTANISLAU VERDET

Estanislau Verdet, alter ego d'en Pau Vallvé, aquí teniu la seva pàgina web, i el
"curriculum vitae" o històrial artístic.

Nom grup: Estanislau Verdet amb els Cantimplores Marramiau

Titol de l'espectacle: Sinalefa World Tour

Genere/estil: Lletgisme

Referència treballs editats: Música Global - 57706 - Estanislau Verdet "Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest"Petit text explicatiu: "Estanislau Verdet, és l’alter-ego lletgista de Pau Vallvé, un compositor i productor barceloní que en les seves estones lliures practica el lletgisme. Sota el nom d’Estanislau Verdet presenta al un espectacle musico-humorístic acompanyat dels Cantimplores Marramiau, una banda de set musics amb els quals porta als escenaris el seu últim disc “Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest”. El “lletgisme” és un moviment filosòfic/estètic/artístic/humorístic que es basa en la passió per el que és lleig, ridícul o “cutre”, tot mesclat amb grans dosis d’ironia i (auto)crítica, donant pas a un mitjà d’expressió que d’entrada crea vergonya aliena al que no hi està familiaritzat". Webs: http://www.estanislauverdet.com/ http://www.pauvallve.com/ . Dossier pdf 2008

JAUME SISA

Jaume Sisa (Barcelona, 1948) és un cantautor català que s'autodefineix com a galàctic.
Vinculat a l'efímer Grup de Folk, l'any 1968 publicava L'Home Dibuixat, el seu primer disc senzill de ressonàncies ye-ye, un dels sons que havia captivat Sisa des de l'adolescència.
Després de fundar -i enterrar- el conjunt instrumental Música Dispersa, Sisa publicaria el 1971 el seu àlbum de debut: l'heterodox Orgia, densa mostra de varietats musicals i poètiques. Gravat en temps de total confraternització generacional, Orgia va comptar amb el concurs de diversos elements del panorama underground de la Barcelona d'aquell tombant de dècada.
Passats uns anys d'ostracisme, Jaume Sisa va reaparèixer a escena el 1975 amb Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol, que ha esdevingut el més exitós dels seus àlbums. En aquest disc, el cantant començava a forjar un so característic, en el qual insistirà en propers treballs. Una prohibició governativa de Sisa al Festival Canet Rock d'aquell any, convertiria en gairebé mítica la cançó que donava títol a l'àlbum. L'èxit assolit per Sisa va fer que es multipliquessin les seves presentacions en viu, que aviat transcendirien l'àmbit català.
Galeta Galàctica (1976), reflexa l'ambient d'aquelles gales, que feia amb una banda pròpia; part dels seus músics militaven també a l'Orquestra Plateria, que el mateix Sisa havia contribuït a infantar. El cantautor -que ja basteix cançons per damunt dels set minuts- comença a divulgar amb aquest plàstic la seva etiqueta astral.
Amb La Catedral (1977), Jaume Sisa resol el repte de concebre el seu primer disc doble. La reflexió mística -que, juntament amb el surrealisme, sempre han planat per l'obra de Sisa- aportaria a l'àlbum noves dosis de qualitat poètica. Part de la nova entrega del seu talent s'havia enregistrat -al llarg de dos anys consecutius- fora dels estudis de gravació, ja fos en masies, ermites o els mateixos despatxos de la sala Zeleste.
La carrera de Sisa pren un primer revulsiu l'any 1979, quan enllesteix l'àlbum La Màgia De L'Estudiant. L'artista -que comença a lluir corbata amb assiduïtat- opta per un tractament sonor més formal, i s'abriga d'orquestracions que, de vegades, són molt a prop de la cançó lleugera. Sisa decideix també canviar el seu directe, tot i que no podrà concretar la seva idea inicial d'actuar amb un combo de senyoretes. Sisa va presentar les cançons de La Màgia De L'Estudiant en companyia de Melodrama, una jove banda elèctrica que el cantant liderà vestit de robot.
El 1980 es posava a la venda Sisa i Melodrama. En aquell plàstic, gravat en directe durant una festa, Jaume Sisa revisava part del seu material anterior, a banda d'oferir algunes composicions inèdites.
Passada l'experiència elèctrica, Sisa es lligarà a Dagoll-Dagom. La relació teatral arrenca de 1977, quan va inventar la banda sonora d'Antaviana, espectacle basat en textos de Pere Calders. Sisa també va escriure les cançons de Nit de Sant Joan, que interpretaria per tota Espanya en les representacions de Dagoll-Dagom. L'artista, però, no es va poder lluir a l'estrena de l'espectacle, el 1981, per motius de salut.
L'any 1982, mentre seguien les funcions amb Dagoll-Dagom, Sisa va cuinar amb Antoni Miralda, artista conceptual, el projecte plurilingüe Barcelona Postal. El cantant -glosador d'escenes barcelonines ja amb anterioritat- només va signar la cançó homònima d'aquell àlbum. La resta de material procedia dels compositors més variats, tant pel que fa als orígens com a les èpoques. La voluntat de tornar als orígens de la cantautoria va empènyer Sisa a fer el llarga-durada Roda La Música (1983), amb totes les cançons dedicades a amics, institucions o personalitats públiques. Sisa va reaparèixer amb una tanda d'actuacions a Zeleste per presentar el nou àlbum.
Per aquells dies, l'artista va passar una temporada reclós en un monestir benedictí, on va pendre la resolució de retirar-se. El comiat de Sisa després de 16 anys d'activitat creadora es va concretar en diverses accions, iniciades amb el doble àlbum Transcantautor: última notícia (1984). Amb freqüents intervencions d'alguns dels seus millors amics, el disc dóna compte del pas emprès per l'artista, que no s'està de versionar cançons corresponents a les seves primeres èpoques.
El poemari Lletres Galàctiques i l'exposició Memòria Representada van certificar la desaparició -temporal- de Jaume Sisa.
Bola voladora (Drac/Virgin) és el títol del seu últim treball, una revisió magistralment adulterada de clàssics del seu repertori com Qualsevol nit pot sortir el sol, El setè cel, L'home dibuixat o La primera comunió; aporta també versions extremes com Limbo rock i Cançó del lladre, es recrea en el seu gust per la revetlla –Marcianitos i Te esperaré en domingo–, s'atreveix amb l'electrònica amb una adaptació tecno-coral de Boletaires i deixa rastre amb un tema de puny i lletra, Parc Hotel. Tot això i alguns regalets més és el que podem trobar en el nou directe que Sisa proposa acompanyat d’una banda elèctrica anomenada La Verbena Galàctica, banda que molts ja han considerat com els Melodrama del segle XXI. Bola voladora repassa la trajectòria d’un artista únic, inclassificable, que no renuncia a la recerca de noves vies galàctiques.

QUIMI PORTET

Quimi Portet (Vic, 20 d'octubre de 1957) és un guitarrista català conegut per ser cofundador d'El Último de la Fila, encara que també s'ha prodigat en solitari.
Abans d'iniciar definitivament la seva carrera en solitari, fou guitarrista dels grups Kul de Mandril, Los Burros, Los Rápidos i El Último de la Fila, grup que aconseguí un notable èxit a tot l'Estat Espanyol.
L'any 1998, després de tres anys de silenci, s'anuncià la separació de El Último de la Fila, duet format per Manolo García i Quimi Portet. Així, Quimi, passà a prioritzar la seva carrera en solitari. De moment, ja ha publicat sis discs, tots en català.
El seu estil musical és bastant variat i les seves lletres són d'un surrealisme i d'una irreverència només comparables a d'altres cantautors catalans com Pau Riba, Jaume Sisa, Albert Pla o Joan Miquel Oliver.
Ha col·laborat amb alguns programes de televisió com Caçadors de paraules (TV3).

ALBERT PLA

Albert Pla i Álvarez (Sabadell, 22 de setembre de 1966) és un cantautor català.
Les seves creacions musicals i els seus concerts barregen un to infantil, controvertit, provocador i de denúncia, cosa que el fa molt difícil de classificar en un corrent musical determinat. Pla també ha col·laborat en produccions cinematogràfiques com Airbag, de Juanma Bajo Ulloa; A los que aman, d'Isabel Coixet; i Honor de cavalleria, d'Albert Serra. A més va tenir paper protagonista en l'obra teatral Caracuero de Helmut Krausser amb més de 150 representacions.
Discografia
Ho sento molt (PDI 1989)
Aquí s'acaba el que es donava (PDI 1990)
No sólo de rumba vive el hombre (BMG Ariola 1992)
Supone Fonollosa (BMG Ariola 1995)
Veintegenarios en Alburquerque (BMG Ariola 1997)
Anem al llit (BMG Ariola 2002)
Cançons d'amor i droga (Pla es fa el Sales) (2CD - BMG Ariola 2003)
Vida y milagros (CD + DVD en directe - BMG Ariola 2006)

Web oficial d'Albert Pla
Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Albert_Pla_i_%C3%81lvarez"

ROGER MAS


Roger Mas neix l’any 1975. Inicia estudis de música i instrument als 5 anys de la mà del seu avi, Joan Solé i Costa. Comença la seva activitat artística als 12 anys com a clarinetista i saxofonista. A partir de 1994 investiga en les diverses expressions musicals del món sota el mestratge de Luis Paniagua. L’any 1996, el Premi Èxit de Catalunya Ràdio representa el tret de sortida de la seva carrera com a cantautor. Des d’aleshores ençà, sis discos, diversos premis rebuts per cada nou treball i l’ampli reconeixement de la crítica el converteixen en una figura de la cançó.
La seva música està inspirada en tres pilars: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia) i en els últims temps ha actuat en països com França, Cuba, Itàlia o Brasil.

23/12/07

MARIA AMÈLIA PEDREROL

Maria Amèlia Pedrerol és la més jove de Els Setze Jutges i el membre número dotze.Tenia tot just catorze anys quan entra a formar-ne part i enregistra el seu primer disc (4 cançons dels 14 anys, 1965), un EP que aplega quatre composicions pròpies. L'any següent publica un LP de 25 cm. (Recital Maria Amèlia Pedrerol), amb vuit temes: quatre de propis i quatre cançons franceses traduïdes per Delfí Abella i Josep Maria Espinàs. Es retira dels escenaris coincidint amb la dissolució del grup.

19/12/07

LLUÍS LLACH

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que pot considerar-se com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista compromès amb el seu entorn, ha estat un referent, ja no només musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.Fill d'un metge de poble, de família de terratinents, que va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges, i de mare mestra nascuda a Porrera i que havia rebut una educació burgesa a Barcelona. Va viure la seva infància a aquest petit poble situat al Baix Empordà, comarca de la qual sempre s'ha declarat un enamorat. No ha perdut mai aquestes arrels i encara avui participa cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i té una residència al poble veí de Parlavà.Segons paraules del propi Lluís Llach, la persona que va introduir la música a casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu germà Josep Maria feien servir la seva guitarra fins que a l'edat de quatre anys veu entrar un piano amb el que Lluís comença a compondre les seves primeres melodies aproximadament dos anys més tard. Observant la bona oïda del seu fill, confien la seva educació musical a Quim Gil, pel que fa al solfeig, i Lau Roure i la seva esposa Montserrat.Als 9 anys (1957) es trasllada a Figueres per a continuar els seus estudis internat al col·legi de La Salle, on es refugia en el món de la música passant hores i hores sol davant el piano. El contrapès a aquest món solitari el troba els estius anant al poble de la mare, Porrera, on coneix Jorgina Domènech que l'apropa a la música dels chansonniers francesos, i de manera especial Jacques Brel. A ella li dedicà l'any 1968 la cançó d'amor Per un tros del teu cos. Però la seva primera cançó, Que feliç era, mare, amb lletra del seu germà, és del voltant de 1965.Els Setze JutgesEl 1963, a l'edat de 16 anys, es trasllada a Barcelona per estudiar el preuniversitari i posteriorment cursar estudis d'enginyeria. Dos anys després, es matricularia a la Facultat d'Econòmiques, estudis que abandona per cursar el que segons ell seria la seva universitat: s'integra al moviment de la Nova Cançó incorporant-se a Els Setze Jutges, grup del qual va ser l'últim component.El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa, concert en el qual, segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al costat de Raimon a la plaça de braus de les Arenes.El 1968, any del maig francès, del qual es considera fill, és per a Llach el de l'arribada de l'èxit popular amb L'Estaca. Els censors aprovaren aquesta cançó a la vuitena volta que Llach la va presentar, això si, va ser aprovada amb un altre nom,"Ahir". Aquest himne de reivindicació dels Països Catalans va ser prohibit l'any següent, però ja era un cant popular. Joan Molas i Núria Batalla es converteixen en els seus representants, acord que perdurarà fins el desembre de 1990.El novembre participa acompanyat de Dolors Lafitte al Festival de la Cançó de Barcelona amb la cançó A cara o creu (composta per Josep Andreu Forns i Lleó Borrell), assolint el segon lloc. Entre els assistents es trobava un representant de CBS a Espanya, que li ofereix fitxar per la multinacional per cantar en castellà. Desestima l'oferiment i signa un contracte amb un petit segell discogràfic català, Concèntric, que tenia com a únic objectiu mantenir vives la llengua i cultura catalana enfront la dictadura franquista. Amb aquesta discogràfica grava el seu primer disc amb les cançons Que feliç era mare, La barca, En Quitero i El Parc.L'any següent, grava el seu primer llarga durada: Els èxits de Lluís Llach, reeditat posteriorment amb el títol Les seves primeres cançons. La popularitat del cantant va pujant i amb el tema Irene, ja amb la discogràfica Movieplay, assoleix les 100.000 unitats venudes del disc que l'integra. Irene neix d'un desengany amorós amb una noia francesa que estiuejava a L'Escala i que li obre les portes de tots els canvis que s'estaven produint a França.El 13 de desembre de 1969, es va presentar en solitari al Palau de la Música Catalana on es va consolidar com un dels millors cantautors del moment amb una popularitat creixent a tots els nivells. Aquest recital és conegut pel fet de que L'Estaca és cantada només pel public doncs ja havia sigut prohibida. Ara i aquí recollia en directe la seva actuació. El 26 de desembre canta per primer cop amb Laura Almerich, una part fonamental del seu acompanyament musical durant tota la seva carrera.Exili a ParísA partir d'aquell moment, Llach és víctima de prohibicions i persecució intel·lectiual. El novembre de 1970, viatja a Cuba i participa en un recital on critica la política de Franco, provocant que l'ambaixador espanyol abandoni la sala. De retorn, i després de ser ajornat repetides vegades, el 6 de desembre, Lluís fa el seu debut al teatre Monumental de Madrid, sent el primer recital íntegrament en català en un local comercial. Ambdós fets li van ocasionar dures prohibicions: durant quatre anys no podria cantar a l'Estat espanyol, tret de Catalunya. La seva situació professional es fa insostenible i decideix exiliar-se a París al costat dels seus representants. Teresa Rebull el presenta a Paco Ibañez i a Mikis Theodorakis.El 1972 es publica el seu tercer disc de llarga durada Com un arbre nu, i els anys 1973 i 1974 veuen la consagració de Lluís Llach fora de Catalunya amb les seves actuacions a l'Olympia de París.El debut es portà a terme el 21 de gener de 1973, i els crítics coincideixen en que fou una de les seves millors actuacions fins aleshores. Si bé el públic era predominantment català, també hi assistiren molts francesos, i l'èxit significà el triomf definitiu tant de Lluís Llach com de la Nova Cançó a París.Durant la seva estada a França, torna en ocasions molt concretes i també canta a Suïssa, Alemanya, Mèxic.Després de 4 anys d'absència, tret de petits recitals a les comarques gironines, el 2 i 3 de febrer de 1974 torna a actuar al Palau de la Música per presentar en directe les cançons del seu nou disc I si canto trist. Els recitals tingueren una molt bona recepció tant de públic com de crítica, que li reconegué un gran pas en la seva maduresa artística, destacant especialment el seu pas de la guitarra al piano i que per primer cop hagués optat per musicar textos d'altri (La casa que vull de Salvat-Papasseit i Cançó a Mahalta de Màrius Torres). Les cues arribaren a ser excepcionals i tothom coincidia en que la tanda de recitals podia haver-se allargat una setmana més.Un mes després torna a actuar a l'Olympia, aquesta vegada compartint escenari amb Francesc Pi de la Serra, tornant a obtenir un gran ressò a Catalunya a causa de les circumstàncies polítiques que es vivien.TVE enregistra un recital ofert en la campanya del Grec d'aquell any, però la seva emissió és ajornada a última hora perquè el cantant s'havia dirigit al públic íntegrament en català.Viatge a ÍtacaEl seu nou treball de l'any 1975, Viatge a Ítaca, basat en textos de Kavafis, es converteix en el seu disc més venut fins aleshores amb 150.000 còpies. Amb aquest disc inicia la col·laboració en els arranjaments de Manel Camp i amb el bateria Santi Arisa, ambdós antics components de Fussion.La seva presentació es feu el 7 de maig al Palau de la Música i a les vint-i-quatre hores de posar-se les entrades a la venda ja s'havien exhaurit. L'esdeveniment previst en principi per a set actuacions, finalitzà a la cinquena, quan se li prohibeix un bis, se'l deté i se'l porta a la Comandancia Superior de Policía. Mentre, el públic va abandonant el Palau cantant a cor L'Estaca. Se li prohibeix seguir amb els recitals, se li imposa una multa de 100.000 pessetes, i durant més de vuit mesos van ser prohibides totes les seves actuacions a l'Estat espanyol. L'aleshores governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, ho justifica per les reiterades infracciones al reglamento de espectáculos, que prohíbe terminantemente que los artistas se dirijan al público y establezcan diálogo con él, caso que el señor Llach hizo en reiteradas ocasiones, profiriendo expresiones que la autoridad gubernativa ha estimado como atentatorias a las instituciones y a la legislación vigente.Mentre persisteixen les prohibicions a l'interior (més de 45), Llach es torna a refugiar a l'estranger. El mes d'agost actua a Londres, una altra vegada a l'Olympia, a Veneçuela, i el Théatre de la Ville li ofereix un contracte per actuar durant quinze dies. Coincidint amb aquestes actuacions, mor Franco.Actua per la TV francesa al costat del mític George Brassens en un programa de cap d'any a Avinyó i de gran audiència.El 15 de gener de 1976, gairebé dos mesos després de la mort de Franco, Lluís Llach torna a reaparèixer després de molts anys de prohibició en solitari en tres grans recitals al Palau d'Esports de Montjuïc on va demostrar contundentment el seu poder de convocatòria amb l'assistència d'unes 30.000 persones. Aquests recitals són recollits en forma de disc sota el títol de Barcelona, gener del 76, tot un document sonor de la situació i sentiments d'uns moments històrics. Per primer cop totes les seves cançons passen la censura. Les primeres files les ocupen els representants de totes les forces polítiques i sindicals de l'oposició al franquisme. En principi previst per un únic concert, i vist que les entrades s'exhaurien ràpidament, el promotor Oriol Regàs aconsegueix de Martín Villa fins a tres sessions, prohibint ja la quarta.Quatre mesos després, el 7 de maig protagonitza un altre recital multitudinari al campus de la Universitat de Bellaterra.Però la transició només havia fet que començar i segueixen les prohibicions. També comencen a haver-hi conflictes laborals com la vaga general del 3 de març a Vitòria originada per l'acomiadament de setanta treballadors, que acaba amb la policia disparant indiscriminadament amb el resultat de 5 morts i 40 ferits, sota les ordres del ministre Manuel Fraga. Assabentat del fet, Llach es posa a treballar en una creació inspirada en el dolor i en la desesperació, neix Campanades a morts, estrenada a Euskadi Nord a finals del mateix any en un recital molt emotiu.Llach afronta un nou repte en l'enregistrament del disc amb la incorporació d'una orquestra simfònica dirigida per Manel Camp i la Coral Sant Jordi dirigida per l'Oriol Martorell. Aquesta cantata fúnebre està plena de tensió i tragèdia, reflex del moment. A la segona cara, destaca sobretot la popularíssima Laura. Quatre mesos després d'aparèixer ja se'n havien venut 250.000 còpies.Companys, no és aixòEls esdeveniments polítics que es van succeint, el 1977 és l'any de les primeres eleccions democràtiques, coincideixen amb un període de reflexió de Lluís ajudat pel descans d'una travessia. Així, com a contrapunt al seu darrer disc, del 27 d'octubre al 12 de novembre de 1978 presenta al teatre Romea El meu amic el mar, carregat de ressonàncies empordaneses, amb una nova tendència a l'intimisme i mediterraneïtat en els seus treballs.Aquest disc és important en la carrera de Llach en el sentit que significa un cert trencament en la seva condició de mite i portaveu d'una col·lectivitat. De fet, a partir d'aquell moment, el cantant només tornarà a actuar en grans espais públics en comptades ocasions, destacant el recital de Sant Joan de 1981 i especialment el del Camp del Barça de 1985.Però el disc tanca amb una cançó de rebel·lia, Companys, no és això, que obria les portes del següent disc més reivindicatiu Somniem, i que molestarà alguns sectors que consideren que la Nova Cançó ja ha complert la seva funció i la política s'ha de deixar en mans dels polítics. Lluís Llach, com la resta de components del moviment de la Nova Cançó, es veu apartat en la cursa per recuperar els drets perduts. Han passat a ser la punta de llança a fer nosa. És l'inici del final del moviment artístic. Tot ha canviat molt de pressa, fins i tot la seva imatge que ara se'ns presenta amb el front descobert, i Llach pensa en la seva retirada. És l'inici del final del moviment artístic.L'aparició d'aquest disc coincideix amb la seva reaparició a Madrid, després de vuit anys de prohibició, i a Barcelona, després de tres anys de no actuar-hi. Els recitals es feren al Romea que, després de varies ampliacions, foren trenta actuacions amb el teatre ple de gom a gom. És la primera vegada que entre el públic no hi ha ni crits, ni pancartes, ni la simbologia que durant tants anys van alimentar els seus concerts.L'any 1979 actua per primer cop al Liceu per presentar Somniem, sent el primer cantant no operístic que hi actua en dos històrics recitals. Inclou el poema musicat Criatura dolcíssima de Joan Fuster, amb qui tingué una relació d'amistat. El contingut del disc significa el retorn a la lluita, a la reafirmació dels seus principis humans. Un dels discos més estranys i desiguals del cantant, que tenia el convenciment que es tractava del seu testament musical, doncs preveia retirar-se un cop finalitzada la gravació. Durant molts anys va ser una de les produccions que Llach més estimava.Entre els anys 1978 i 1979, Llach es sentia descontent amb els seus resultats artístics al no poder desenvolupar la seva feina en bones condicions tècniques. De fet, LLach comunica la seva decisió de plegar als seus mànagers Joan Molas i Núria Batalla que li aconsellen que no ho digui públicament. Va ser un bon consell perquè al cap de 8 mesos s'ho repensa i decideix tornar a cantar. Un dels principals motius del retorn és el reconeixement internacional que va suposar rebre l'any 1979 el premi Luigi Tenco com a millor cantant estranger a San Remo, i el testimoni humà dels integrants del Club Tenco que l'animen a continuar.L'any 1980 és un any de transició tant pel que fa al nombre de concerts com en noves publicacions. Canta a Alemanya, Bèlgica, Itàlia i França, i no és fins l'any següent que treu un nou disc força atípic: Verges 50. Torna als seus orígens de la infància amb una primera cara totalment instrumental on destaquen els arranjaments de Manel Camp, i amb una segona cara que acaba amb una de les seves millors cançons País petit. Fou presentat en diversos concerts realitzats amb la col·laboració de la Banda Municipal de Barcelona.Aquest 1981 torna a ser un any de gran activitat. Amb el complement de Marina Rossell torna al mes de març amb tres concerts al Théatre de la Ville. Per Sant Joan participa en el magne recital del Camp Nou. I, malgrat portar ja sis anys de la mort del dictador, tingué novament problemes amb TVE en ser-li prohibit un programa especial. Llach reclama danys i perjudicis a la televisió espanyola, finalment guanya el judici i és indemnitzat.De fet, el compromís ètic del cantant continua, malgrat les reticències de la classe política, i en un acte del 8 de gener de 1982 a la Nau del Clot afirma: ...els que som nacionalistes radicals, en som per principi, per obligació i amb orgull.Amb I el somriure, la revolta (1982) comença la seva col·laboració amb Miquel Martí i Pol, amb una primera part cantant els seus versos. El disc es presenta al llarg de vint actuacions al Poliorama, i els guanys del primer foren lliurats a Amnistia Internacional a Catalunya. En aquest disc Llach utilitza per primera vegada a fons els sintetitzadors.Aquest mateix any, la Generalitat li concedeix la Creu de Sant Jordi, que recull la seva mare, per la qual va ser un gran regal del seu fill dos anys abans de la seva mort.El gener de 1983, en un concert al Palau dels Esports pro-damnificats per les inundacions, actuen per primera vegada plegats Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach.El 1984 surt l'àlbum T'estimo que inclou una cançó ambigua de gran força: Amor particular. L'Acadèmia francesa del Disc li atorga el Premi al millor Compositor de l'Any.L'any 1985 començava de nou amb una tanda de concerts al Théâtre de la Ville de París, obtenint el més gran ressò de la premsa francesa de les seves actuacions. I després d'un any de feina, la seva mare i el mar s'uneixen en el tema que dóna títol al següent àlbum: Maremar (1985). Tot el disc és marcat per la recent absència de la seva mare. El Cant de l'enyor compta amb la col·laboració vocal de Maria del Mar Bonet i Marina Rossell. Inclou Un núvol blanc, una barreja d'enyor i melangia de gran tendresa interpretativa. A partir d'aquest compta amb la col·laboració de Carles Cases.Com a fet curiós i representatiu alhora de la seva popularitat arreu d'Europa, el sindicat Solidaritat polonès adopta L'Estaca com a himne propi[1].El 6 de juliol del mateix any, Lluís Llach fa el recital més multitudinari i insòlit de la seva vida al Camp Nou, amb més de 100.000 persones, i amb una orquestra dirigida per Manel Camp. L'espectacle memorable és enregistrat en un doble àlbum de quinze temes anomenat Camp del Barça. 6 de juliol de 1985. Sociològicament, el recital tingué una incidència sense precedents al país. Però a diferència del de 1976, la primera fila ja no estava plena de polítics. Lluís Llach afirmava: ...a hores d'ara, estem passant per uns anys en els quals sembla que el fet d'haver mantingut actituds resistencials, culturals, és quasi una mena de patrimoni vergonyós.El 1986 fitxa per la multinacional CBS i enregistra Astres mirant d'unir l'home i l'univers. En aquest cas un manresà en substitueix un altre pel que fa als arranjaments, Carles Cases a Manel Camp. La presentació es feu el 25 de gener de 1987 al Mercat de les Flors de Barcelona amb un total de 21 recitals. Cal destacar la utilització d'una infraestructura tècnica molt considerable amb sintetitzadors, fumeroles, vídeos, i molts watts de llum i so. Evidentment era un espectacle de trencament amb el passat i d'evident innovació musical. També cal citar que per primera vegada, Llach acaba el concert sense cantar L'estaca, malgrat la insistència del públic.El mateix any participa en un àlbum col·lectiu en homenatge a Federico García Lorca amb artistes de diverses llengues com Leonard Cohen, Angelo Branduardi, Moustaki, Donovan, Chico Buarque i d'altres.L'any 1988 s'estrena com a baríton sota la batuta de Jean-Claude Casadesus al Palau de Congressos i de la Música de Lille per interpretar el Rèquiem de Fauré. El mateix any estrena al Palau un àlbum força heterogeni: Geografia, el qual, després de molts anys d'absència el representa a l'escenari de l'Olympia de París.Participa en les sis hores contra l'entrada a l'OTAN a Barcelona, i més endavant, juntament amb d'altres representants històrics de la Nova Cançó, pren part en una tancada de dos dies organitzada per l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC), a les dependències de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, en contra del tracte discriminatori que reben per part de les emissores radiofòniques que pertanyen a la Generalitat i de la televisió de Catalunya, TV3.Miquel Martí i PolLluís Llach actua per darrera vegada a l'Olympia el 22 de novembre del 2006El 1991 tanca el seu contracte amb CBS amb la sortida del disc Torna aviat, un calaix de sastre de les seves composicions dels darrers cinc anys, gravades íntegrament a la seva masia a Parlavà. El disc inclou Roda, dedicada a Miquel Martí i Pol i Au blanca que compta amb la col·laboració de la soprano Victòria dels Àngels. També hi apareix el tema La forja, un tema instrumental escrit per a la producció de TVE La forja de un rebelde.Aquell any els metges li van diagnosticar un càncer que va vèncer amb força de voluntat i l'ajuda del seu amic Martí i Pol, amb una salut també molt fràgil. Amb entusiasme i passió comencen a treballar plegats en els textos d'Un pont de mar blava que es publicaria dos anys més tard.A partir d'aquest moment treballarà amb Picap amb qui publica el 1992 un doble àlbum recopilatori d'actuacions recents amb el nom Ara, 25 anys en directe. Per celebrar els seus 25 anys de carrera, recupera temes antics amb versions modernitzades, més un parell de cançons inèdites. És un disc que va a la recerca del Llach quotidià, de la seva relació habitual, dia a dia, amb el públic més variat. Per aquest motiu es gravat en petits recitals a petites viles.Amb la citada col·laboració de Miquel Martí i Pol, el 1993 fa una síntesi de les cultures mediterrànies en el treball titulat Un port de mar blava. Cal destacar-hi les intervencions de les cantants Amina Alaoui i Nena Venetsanou, que interpreten en àrab i grec respectivament, els temes Tanta llum de mar i Lentament comença el cant, i que retrobem al fragment resolutiu de l'obra.Torna a composar una banda sonora per la pel·lícula Le voleur d'enfants que reflexa en el disc A Bigi, perquè el ballis. Aquest mateix any rebutja la nominació al Premi Príncep d'Astúries.L'any 1994 apareix el disc Rar que aplega enregistraments en directe de l'any anterior de material divers que Llach havia anat guardant al calaix, amb dues cançons inèdites, una d'elles, Roses blanques, escrita per Martí i Pol.PorreraHavent traslladat la seva residència habitual a Porrera, l'any 1995 treu un disc amb material nou i unitari que porta el nom del poble: Porrera. Com a Verges 50, Lluís Llach recrea el passat per tal d'entendre el present, utilitzant el petit poble de Porrera, on ell se sent físicament arrelat des de les seves estades estiuenques quan era petit. Els textos han estat elaborats novament amb la col·laboració de Miquel Martí i Pol, amb qui Lluís Llach duu a terme una autèntica simbiosi.Celebrant el seu trentè aniversari, fa un gira acompanyat només del seu piano i la seva guitarra, el resultat serà l'espectacle Nu, el qual serà la base del seu nou disc de l'any 1997 amb el mateix nom amb cançons de totes les èpoques. Hi torna a haver indicis de retirada que s'esvaeixen amb l'aparició a finals del 1998 del seu nou treball 9, que marca una nova etapa musical amb nou cançons dedicades a nou històries totalment diferents amb temes dedicats a l'amor, a la política i a la crítica social. Musicalment es nota la mà del productor del disc, el guitarrista rocker Jordi Armengol.El mes de maig de 1999, en plena guerra de Kòsovo, publica un CD amb només dos temes, per dedicar tots els beneficis a l'associació Ajuda per Kòsovo, i el 2 de juliol intervé al Palau Sant Jordi en el macro-concert Catalunya X Kosovo. El 5 de novembre, la UNESCO nomena Llach Artista per la Pau. A finals de l'estiu del 2000, inclouria aquests dos temes en el nou disc Temps de revoltes, acompanyat de la cantata Germanies, una reflexió sobre el futur dels Països Catalans, creada en col·laboració amb Miquel Martí i Pol. L'espectacle amb el mateix nom és estrenat a València amb l'acompanyament d'una banda integrada per 15 músics, la participació de la cantant cubana Lucrecia, del contratenor Xavier Torra i d'una coral formada por 200 nens de diferents agrupacions corals.El 30 de desembre actua al Palau de la Música Catalana al costat de la bailaora Cristina Hoyos en un espectacle de dansa i música on es complementen cultures molt distintes. El 17 de desembre del proper any , Llach i Hoyos tornarien a compartir escenari, aquest cop, al Teatro Real de Madrid. Es presentarà de nou el 2002 en els festivals de de Cap Roig, a l'Empordà, i al de Benalmádena.Llach incorpora en les seves actuacions de l'any 2001 el tema Campanades a morts com a manifestació en contra de l'assassinat d'Ernest Lluch a mans d'ETA el 21 de novembre de l'any anterior.El 29 de desembre del 2002 es produïa un concert extraordinari al Palau Sant Jordi davant 12.000 espectadors, on Lluís Llach i Josep Carreras unien les seves veus per cantar per la pau en un recital memorable que prengué com a nom Junts i del que en sortiria un disc pocs mesos després. Els dos artistes interpretarien cançons populars catalanes i algunes de les més emblemàtiques del cantautor de Verges.La temporada del 2003 és una de les més proliferes en actuacions per presentar el seu nou disc estrenat el 3 de novembre de l'any anterior al Liceu després de 23 anys: Jocs. Hi destaquen temes per amics desapareguts, i sobretot Vell és tan bell, dedicat a la també recent desaparició del seu pare.El 6 de setembre Lluís Llach interpreta per primera vegada a la Plaça Major de Verges l'obra Verges 50.A finals d'any, presenta un nou recital, Poetes, en el que vol retre homenatge als poetes i escriptors catalans que han estat decisius en la seva trajectòria musical, i molt especialment al seu gran amic Miquel Martí i Pol, que ens havia deixat l'11 de novembre. L'enregistrament dels concerts d'aquest recital a la sala Apolo, va originar la sortida d'un nou CD-DVD, a la primavera. El 26 de juny, Porrera organitza un acte d'homenatge al poeta Miquel Martí i Pol, incloent un concert de Lluís Llach i una vetllada literària on intervenen diferents convidats.Durant l'any 2005 fa la gira Que no s'apague la llum conjuntament amb el cantant valencià Feliu Ventura, que comporta la gravació d'un disc conjunt en directe amb temes dels 2 cantants, enregistrat al Gran Teatre de Xàtiva.El gener del 2006, Lluís Danés presenta l'espectacle de teatre Tranuites Circus que compta amb l'actuació en directe de Lluís Llach. El cantautor donarà veu amb les seves cançons als anhels inconfessables d'uns personatges que passen la nit sense dormir: els tranuites.Preparant el comiatLluís Llach presenta el 17 de febrer de 2006 el seu darrer espectacle i., que ha de servir de base per al darrer disc que publicarà l'artista abans de l'anunciada retirada de març de 2007. La cita és a la sala Apolo de Barcelona en una tanda de concerts d'una setmana, amb tres dates posteriors afegides per la gran demanda popular.El 22 de novembre del 2006 realitza un emotiu concert de comiat a l'Olympia de París.El 12 de febrer del 2007 es va presentar oficialment al Liceu el llarg-metratge en forma de documental titulat Llach, la revolta permanent, dirigit per Lluís Danés i produït per Mediapro. El material prové d'un equip de càmeres d'aquesta productora que realitza un seguiment a Lluís Llach durant tot el 2005 tant en la seva vida privada com en la professional.Lluís Llach va decidir acabar la seva carrera de 40 anys, almenys amb acompanyament de músics, el dia 24 de març a Verges en una carpa amb capacitat per a cinc mil persones. Tanmateix, davant la gran demanda per assistir a aquest concert, com ho demostra que les entrades s'exhaurissin en mitja hora, Llach va ampliar el comiat amb un segon concert per al dia anterior.Posava el punt final amb totes les seves facultats, en el punt àlgid de la seva carrera artística, en un concert d'unes tres hores precedit per una contundent xiulada per l'entrada del president Montilla. Llach va ser contundent amb els comentaris ideològics i polítics que feia entre cançó i cançó. Davant de gairebé tot el govern de Catalunya, va criticar l'actitud mediocre dels polítics amb l'estatut i va dir que feia vint anys que l'esquerra social europea havia renunciat a transformar la societat.El concert va ser un repàs en una primer part del seu darrer disc i. per continuar amb una recopilació de cançons clàssiques de tota la seva trajectòria. Finalment, el públic va dir adéu a Llach cantant L'Estaca, Laura i Els Segadors, mentre ell marxava de l'escenari caminant entre els assistents i saludant tothom qui es trobava.El concert, emès per TV3 i que va tenir una audiència superior a mig milió de persones[2], s'edità en CD i DVD i es convertí en l'últim treball de Llach, encara que deixa la porta oberta a actuacions amb el seu piano a petits teatres i col·laboracions puntuals.El desembre de 2007 va aparèixer un disc homenatge a Lluís Llach: Homenatge a Lluís Llach. Si véns amb mi, on una selecció d'intèrprets internacionals canten en diverses llengües alguns dels clàssics del cantautor.-
 
LA NOVA CANÇÓ Copyright © 2009 Blogger Template Designed by Bie Blogger Template