homenatge a la cançó

Aquest bloc pretèn ser un homenatge a la gent de la Nova Cançó, amb els setze jutges i d'altres que no formaren part d'aquest moviment però si aportaren les seves lletres i música en un moviment que fou molt important per el país. Hi trobareu també, vídeos de gent de la "chanson" francesa que fou la inspiradora d'aquest moviment. Més endavant altres han continuant cantant en català, aquests també hi sortiràn, així com els galàctics.....

Els setze jutges

Els Setze Jutges va ser un grup de cantants en llengua catalana fundat el 1961 per Miquel Porter i Moix, Remei Margarit i Josep Maria Espinàs. El seu nom prové d'un joc de paraules molt conegut tant a Catalunya com al País Valencià o les Illes, setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat.La seva missió era impulsar el moviment de la Nova Cançó i normalitzar l'ús del català en el món de la música moderna. Varen començar cantant cançons pròpies i versions de cantants francesos, especialment Georges Brassens. El cercle s'anà ampliant: Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Remei Margarit, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Martí Llauradó, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Ramon Bonet, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i Rafael Subirachs.Els Setze Jutges es van començar a dissoldre a la fi de la dictadura i amb la progressiva professionalització d'alguns dels seus membres.El 13 d'abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura; tanmateix, la Bonet va aprofitar l'avinentesa per criticar l'escasa promoció de la cançó catalana alhora que Guillermina Motta es queixava del tardà atorgament del guardó quan dos dels setze integrants ja havien faltat: Miquel Porter en 2004 i Delfí Abella en febrer.

La nova cançó

Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara, aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat i Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.El 1962 n'aparegueren els primers discs, i hom començà a diversificar-ne les tendències: conjunt musical, conjunt vocal, cantautor, intèrpret d’èxits d'altres autors, etc.Una professional, Salomé, i un renovador valencià, Raimon, obtingueren, el 1963, el primer premi del cinquè Festival de la Cançó Mediterrània amb la cançó Se’n va anar.Malgrat les restriccions i les dificultats administratives en la transmissió radiofònica i televisiva i en la producció discogràfica, la Nova Cançó reuní cada cop més adeptes i obligà molts intèrprets a optar per una autèntica professionalització, reclamada per la crítica i un públic cada cop més exigent. Els professionals sorgiren en un terreny, mentre que a l'oposat hi havia els anomenats protestataris i el folk, corrents que suposaven una normalització, com la de la majoria dels països europeus. En aquest sentit, aparegueren formacions com el Grup de Folk i, més endavant, Esquirols.Es destacaren artistes que van contribuïr a enriquir el món de la cançó en els seus inicis amb les seves personalitats artístiques, com ara Salvador Escamilla, Guillem d'Efak i Núria Feliu -premi de la crítica espanyola (1966)- o nous membres d'Els Setze Jutges. Alguns obtingueren triomfs internacionals.Més tard aparegueren cantants bilingües i posicions ideològiques que semblaven desvirtuar les idees inicials.Al costat de Raimon, alguns altres antics membres d'Els Setze Jutges han obtingut nous èxits: Guillermina Motta, Francesc Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach i, sobretot, Joan Manuel Serrat han depassat llargament l'àrea lingüística catalana estricta.Més tard s'han destacat, al País Valencià, Ovidi Montllor.Arran d’aquest moviment, nasqueren moviments paral·lels a Galícia, al País Basc i a Castella

DELFÍ ABELLA

Delfí Abella Gibert (2 de febrer de 1925 - 1 de febrer de 2007) fou un psiquiatra i músic català de la Nova Cançó.Era fill de Delfí Abella i Mercè Gibert, una família benestant de la comarca del Pallars Jussà instal·lada a Barcelona. Es casà amb Mercè Roca Junyent, filla de Joan Baptista Roca Caball, fundador d'Unió Democràtica de Catalunya, l'any 1955. El desembre del 1955 nasqué el seu primer fill Xavier que es casà el 1993 amb Dolors Àlvaro i tingueren en Daniel el 1995 , i l'any següent Elisabet que es casà el 1983 amb Pere Pons i tingueren l'Anna, el 1985, i l'Àlex, el 1991. Era un gran amant de la lectura i de la música. Un home molt cult i un gran nacionalista català, defensor de l'humanisme cristià a escala familiar com Anton Cañellas Balcells, padrí de l'Àlex, ex-Síndic de Greuges, mort el 27 d'agost del 2006
Carrera professionalVa estudiar la carrera de Medicina i després s'especialitzà en Psiquiatria, arribant a ser cap del servei de psiquiatria de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Nova cançóVa a passar a formar part des de la seva creació (1962) fins a la seva dissolució (1968) del col·lectiu de cantautors catalans Els Setze Jutges, sent el membre de major edat.En els seus primers anys com a cantant publicà tres discs de curta durada i després d'abandonar els escenaris va exercir com a crític de Destino.L'estil d'Abella es basava sobretot en el terreny líric, amb aguts i satírics versos. Així ho reflectia el que potser seria la seva cançó més coneguda Cap al futbol, on amb gràcia crítica feia un retrat del món del futbol.Delfí Abella també va adaptar peces d'artistes francesos com Georges Brassens, Barbara, Guy Béart o Anne Sylvestre, per a Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta o Maria Amèlia Pedrerol. El 1996, Joan Manuel Serrat va enregistrar el tema d'Abella Quan érem infants en el seu doble disc d´homenatge a la Nova Cançó "Banda sonora d´un temps, d´un país".El 1998, va publicar un llibre amb un recopilatori dels versos de les seves cançons, titulat 30 cançons.El 13 d'abril de 2007, el grup de cantants en el seu conjunt va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura; tanmateix, Maria del Mar Bonet va aprofitar l'avinentesa per criticar l'escasa promoció de la cançó catalana alhora que Guillermina Motta es queixava del tardà atorgament del guardó quan dos dels setze integrants ja havien faltat: Miquel Porter i Moix en 2004 i Delfí Abella l'1 de febrer de 2007.




gravació gentilesa d'en Carles

PAU RIBA

Pau Riba (Palma, 1948) és un artista i escriptor polifacètic, reconegut principalment per la seva carrera musical com a cantant. La seva obra, iniciada a finals de la dècada dels 60 i emmarcada dins el moviment de la contracultura, ha tingut un reconeixement relatiu per part de la crítica i una repercussió limitada en el gran públic malgrat el seu segell únic i intransferible d'«artista total»: la peça més destacable n'és el disc doble Dioptria (sic), que va ser escollit millor disc en català del segle XX per la revista Enderrock.
Riba té cinc fills de quatre dones diferents -dos d'ells, Pauet i Caïm, també músics- i actualment viu a Tiana (el Maresme).
Descendent d'una família burgesa catalana, nét del diputat i fundador d'Unió Democràtica de Catalunya Pau Romeva per via materna i del poeta i humanista Carles Riba i de la poetessa Clementina Arderiu per via paterna, Pau Riba va néixer el 1948 a Palma de Mallorca dins un ambient purità, cristià, culte i catalanista; en canvi, ha estat un referent cultural alternatiu: iconoclasta i inclassificable, transgressor i heterodox, mutant, escriptor, rocker, periodista, hippie, dissenyador...

El 1967 va demanar ser admès en Els Setze Jutges, però no el van acceptar per manca de coincidència estètico-musical amb els líders del grup, en trobar-lo molt més a prop de Dylan que no pas de Brel o de Brassens. Ell, en resposta, va fundar el Grup de Folk junt amb un grup d'amics (Arnella, Sisa, Batiste, Oriol Tramvia...): un col·lectiu amb un nombre de membres més inespecífic, defensors d'una cançó més popular i combativa; aquell mateix any va editar el seu primer senzill, Taxista.
El concert dut a terme pel Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona el maig del 68 es va convertir en la referència d'un moviment emergent que va aconseguir arribar a canviar costums sexuals, culturals i vitals de tota la societat catalana i, posteriorment, espanyola. Noia de porcellana, del mateix any, va ser el preludi de la seva obra de referència: Dioptria, un àlbum doble editat en entre els anys 1969 i 1970 en sengles lliuraments i considerat el primer disc de rock en català, retrat de la revolució hippie i la influència de l'àcid i el haixix. Pel que fa als continguts, Dioptria és una crítica ferotge a l'esperit petit-burgès i a la família cristiano-progressista entesa com a cèl·lula bàsica de la societat.


L'any 1971 es va establir a la Formentera durant l'eclosió hippie, on vivia a una casa sense electricitat ni aigua corrent on van néixer els seus dos primers fills: Pau (al qual va dedicat Jo, la donya i el gripau, enregistrat allí a l'aire lliure) i Caïm; l'estiu del 1975, un cop reinstal·lat a Barcelona, entre els enregistraments a Madrid dels LPs Electròccid àccid alquimístic xoc i Licors va participar en el primer Canet Rock: se'l pot veure en la pel·lícula homònima de Francesc Bellmunt quan interpreta Colós, drogat i mig despullat, en una actuació mítica.


Al llarg de la dècada dels 80, a més de participar en diverses pel·lícules va col·laborar, entre d'altres, en els suplements dominicals dels diaris La Vanguardia i El Periódico i va publicar la novel·la Ena i l'assaig sociopolític La gran corrida (sic); també va treure els LPs Amarga crisi i Transnarcís, on proposava l'estètica «trans» i llençava un manifest «en favor de la transcançó i en contra del tancament cultural i la normalització lingüística».


Els anys 90, a banda de participar en algunes pel·lícules més i seguir col·laborant en alguns periòdics i televisions (el 1992 va dirigir i presentar el programa Trif tong en TV3 i, a l'any següent, Daguerreotips en Canal 33) va projectar i dissenyar diversos esdeveniments i espectacles relacionats amb els Jocs Olímpics de Barcelona, l'Expo de Sevilla i altres efemèrides (com la celebració dels 25 anys del Grup de Folk o l'acte de col·locació de la primera pedra per la reconstrucció del Liceu, incendiat l'any 1994), va reprendre l'activitat musical amb el CD Disc dur, va musicar uns quants poemes dels seus avis, recopilats en De riba a riba, col·laborà amb els seus fills Pauet i Caïm (el trio Pastora) en l'espectacle Ribaibal i, més tard, en Cosmossoma (un compacte amb el qual s'inicià com a autoeditor) i Astarot Universdherba, un altre CD tancat hermèticament en una llauna de conserves on hi ha l'actuació en directe amb el grup Perucho's al festival Canet Rock 77 i altres efectes relacionats.
L'any 1993 l'editorial La Magrana va editar una biografia seva; pel Sant Jordi de l'any 1997, l'editorial Proa li edità Lletrarada (un llibre que reuneix les lletres de totes les seves cançons, algunes d'inèdites, i l'any 1998 va publicar Al·lolàlia, un recull de curiositats lingüístiques.

L'any 2001 va destrossar a Felanitx un mural d'en Barceló amb el consentiment de l'autor per tal d'impedir que passàs a mans municipals i va treure el disc Nadadales, encartat amb el llibre Jisàs de Netzerit (o capítol zero de la guerra de les galàxies), que es convertiria en un espectacle de sàtira políticosocial que d'aleshores ençà es repeteix cada any degudament actualitzada. També va col·laborar amb Albert Pla en el seu disc Anem a dormir?. L'any 2006 es va interpretar a si mateix en la pel·lícula sobre Puig Anich, va protagonitzar la pel·lícula documental autobiogràfica Deixa'm en Pau i tant el Dioptria com la seva persona van ser objecte d'un sonat (per controvertit) homenatge. A més, Pau Riba va oferir quatre concerts amb la Banda dels Lladres, encapçalada per Jaume Pla (Mazoni).

ANTONIA FONT

http://www.antoniafontoficial.com/

Membres de la banda
Jaume Manresa (teclats)Joan Miquel Oliver (composició, guitarres, veu)Joan Roca (baix)Pau Debon (veu)Pere Debon (bateria)

En Pau Debon ja signava autògrafs en 2001 . Antònia Font és un grup mallorquí nascut el 1997 i que es caracteritza per la seva música festiva i per les seves lletres divertides i fantàstiques. Entre els temes de l'univers creatiu de les lletres d'Antònia Font destaca especialment l'espai, l'astronomia i tot el relacionat amb l'astronàutica, però també l'entorn més quotidià i proper, establint un joc constant entre una perspectiva local, global i universal o còsmica del món en que estem immersos.
Habitualment se'ls classifica com a grup de pop, tot i que ells manifesten que en el moment de composar les cançons no tenen "prejudicis d'estil" i que és una cosa que sovint surt espontàniament.
El compositor dels temes és el guitarrista del grup, Joan Miquel Oliver, que també edita discs en solitari i escriu lletres d'altres grups, com Fora des Sembrat.

ESTANISLAU VERDET

Estanislau Verdet, alter ego d'en Pau Vallvé, aquí teniu la seva pàgina web, i el
"curriculum vitae" o històrial artístic.

Nom grup: Estanislau Verdet amb els Cantimplores Marramiau

Titol de l'espectacle: Sinalefa World Tour

Genere/estil: Lletgisme

Referència treballs editats: Música Global - 57706 - Estanislau Verdet "Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest"Petit text explicatiu: "Estanislau Verdet, és l’alter-ego lletgista de Pau Vallvé, un compositor i productor barceloní que en les seves estones lliures practica el lletgisme. Sota el nom d’Estanislau Verdet presenta al un espectacle musico-humorístic acompanyat dels Cantimplores Marramiau, una banda de set musics amb els quals porta als escenaris el seu últim disc “Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest”. El “lletgisme” és un moviment filosòfic/estètic/artístic/humorístic que es basa en la passió per el que és lleig, ridícul o “cutre”, tot mesclat amb grans dosis d’ironia i (auto)crítica, donant pas a un mitjà d’expressió que d’entrada crea vergonya aliena al que no hi està familiaritzat". Webs: http://www.estanislauverdet.com/ http://www.pauvallve.com/ . Dossier pdf 2008

JAUME SISA

Jaume Sisa (Barcelona, 1948) és un cantautor català que s'autodefineix com a galàctic.
Vinculat a l'efímer Grup de Folk, l'any 1968 publicava L'Home Dibuixat, el seu primer disc senzill de ressonàncies ye-ye, un dels sons que havia captivat Sisa des de l'adolescència.
Després de fundar -i enterrar- el conjunt instrumental Música Dispersa, Sisa publicaria el 1971 el seu àlbum de debut: l'heterodox Orgia, densa mostra de varietats musicals i poètiques. Gravat en temps de total confraternització generacional, Orgia va comptar amb el concurs de diversos elements del panorama underground de la Barcelona d'aquell tombant de dècada.
Passats uns anys d'ostracisme, Jaume Sisa va reaparèixer a escena el 1975 amb Qualsevol Nit Pot Sortir El Sol, que ha esdevingut el més exitós dels seus àlbums. En aquest disc, el cantant començava a forjar un so característic, en el qual insistirà en propers treballs. Una prohibició governativa de Sisa al Festival Canet Rock d'aquell any, convertiria en gairebé mítica la cançó que donava títol a l'àlbum. L'èxit assolit per Sisa va fer que es multipliquessin les seves presentacions en viu, que aviat transcendirien l'àmbit català.
Galeta Galàctica (1976), reflexa l'ambient d'aquelles gales, que feia amb una banda pròpia; part dels seus músics militaven també a l'Orquestra Plateria, que el mateix Sisa havia contribuït a infantar. El cantautor -que ja basteix cançons per damunt dels set minuts- comença a divulgar amb aquest plàstic la seva etiqueta astral.
Amb La Catedral (1977), Jaume Sisa resol el repte de concebre el seu primer disc doble. La reflexió mística -que, juntament amb el surrealisme, sempre han planat per l'obra de Sisa- aportaria a l'àlbum noves dosis de qualitat poètica. Part de la nova entrega del seu talent s'havia enregistrat -al llarg de dos anys consecutius- fora dels estudis de gravació, ja fos en masies, ermites o els mateixos despatxos de la sala Zeleste.
La carrera de Sisa pren un primer revulsiu l'any 1979, quan enllesteix l'àlbum La Màgia De L'Estudiant. L'artista -que comença a lluir corbata amb assiduïtat- opta per un tractament sonor més formal, i s'abriga d'orquestracions que, de vegades, són molt a prop de la cançó lleugera. Sisa decideix també canviar el seu directe, tot i que no podrà concretar la seva idea inicial d'actuar amb un combo de senyoretes. Sisa va presentar les cançons de La Màgia De L'Estudiant en companyia de Melodrama, una jove banda elèctrica que el cantant liderà vestit de robot.
El 1980 es posava a la venda Sisa i Melodrama. En aquell plàstic, gravat en directe durant una festa, Jaume Sisa revisava part del seu material anterior, a banda d'oferir algunes composicions inèdites.
Passada l'experiència elèctrica, Sisa es lligarà a Dagoll-Dagom. La relació teatral arrenca de 1977, quan va inventar la banda sonora d'Antaviana, espectacle basat en textos de Pere Calders. Sisa també va escriure les cançons de Nit de Sant Joan, que interpretaria per tota Espanya en les representacions de Dagoll-Dagom. L'artista, però, no es va poder lluir a l'estrena de l'espectacle, el 1981, per motius de salut.
L'any 1982, mentre seguien les funcions amb Dagoll-Dagom, Sisa va cuinar amb Antoni Miralda, artista conceptual, el projecte plurilingüe Barcelona Postal. El cantant -glosador d'escenes barcelonines ja amb anterioritat- només va signar la cançó homònima d'aquell àlbum. La resta de material procedia dels compositors més variats, tant pel que fa als orígens com a les èpoques. La voluntat de tornar als orígens de la cantautoria va empènyer Sisa a fer el llarga-durada Roda La Música (1983), amb totes les cançons dedicades a amics, institucions o personalitats públiques. Sisa va reaparèixer amb una tanda d'actuacions a Zeleste per presentar el nou àlbum.
Per aquells dies, l'artista va passar una temporada reclós en un monestir benedictí, on va pendre la resolució de retirar-se. El comiat de Sisa després de 16 anys d'activitat creadora es va concretar en diverses accions, iniciades amb el doble àlbum Transcantautor: última notícia (1984). Amb freqüents intervencions d'alguns dels seus millors amics, el disc dóna compte del pas emprès per l'artista, que no s'està de versionar cançons corresponents a les seves primeres èpoques.
El poemari Lletres Galàctiques i l'exposició Memòria Representada van certificar la desaparició -temporal- de Jaume Sisa.
Bola voladora (Drac/Virgin) és el títol del seu últim treball, una revisió magistralment adulterada de clàssics del seu repertori com Qualsevol nit pot sortir el sol, El setè cel, L'home dibuixat o La primera comunió; aporta també versions extremes com Limbo rock i Cançó del lladre, es recrea en el seu gust per la revetlla –Marcianitos i Te esperaré en domingo–, s'atreveix amb l'electrònica amb una adaptació tecno-coral de Boletaires i deixa rastre amb un tema de puny i lletra, Parc Hotel. Tot això i alguns regalets més és el que podem trobar en el nou directe que Sisa proposa acompanyat d’una banda elèctrica anomenada La Verbena Galàctica, banda que molts ja han considerat com els Melodrama del segle XXI. Bola voladora repassa la trajectòria d’un artista únic, inclassificable, que no renuncia a la recerca de noves vies galàctiques.

QUIMI PORTET

Quimi Portet (Vic, 20 d'octubre de 1957) és un guitarrista català conegut per ser cofundador d'El Último de la Fila, encara que també s'ha prodigat en solitari.
Abans d'iniciar definitivament la seva carrera en solitari, fou guitarrista dels grups Kul de Mandril, Los Burros, Los Rápidos i El Último de la Fila, grup que aconseguí un notable èxit a tot l'Estat Espanyol.
L'any 1998, després de tres anys de silenci, s'anuncià la separació de El Último de la Fila, duet format per Manolo García i Quimi Portet. Així, Quimi, passà a prioritzar la seva carrera en solitari. De moment, ja ha publicat sis discs, tots en català.
El seu estil musical és bastant variat i les seves lletres són d'un surrealisme i d'una irreverència només comparables a d'altres cantautors catalans com Pau Riba, Jaume Sisa, Albert Pla o Joan Miquel Oliver.
Ha col·laborat amb alguns programes de televisió com Caçadors de paraules (TV3).

ALBERT PLA

Albert Pla i Álvarez (Sabadell, 22 de setembre de 1966) és un cantautor català.
Les seves creacions musicals i els seus concerts barregen un to infantil, controvertit, provocador i de denúncia, cosa que el fa molt difícil de classificar en un corrent musical determinat. Pla també ha col·laborat en produccions cinematogràfiques com Airbag, de Juanma Bajo Ulloa; A los que aman, d'Isabel Coixet; i Honor de cavalleria, d'Albert Serra. A més va tenir paper protagonista en l'obra teatral Caracuero de Helmut Krausser amb més de 150 representacions.
Discografia
Ho sento molt (PDI 1989)
Aquí s'acaba el que es donava (PDI 1990)
No sólo de rumba vive el hombre (BMG Ariola 1992)
Supone Fonollosa (BMG Ariola 1995)
Veintegenarios en Alburquerque (BMG Ariola 1997)
Anem al llit (BMG Ariola 2002)
Cançons d'amor i droga (Pla es fa el Sales) (2CD - BMG Ariola 2003)
Vida y milagros (CD + DVD en directe - BMG Ariola 2006)

Web oficial d'Albert Pla
Obtingut de "http://ca.wikipedia.org/wiki/Albert_Pla_i_%C3%81lvarez"

ROGER MAS

Roger Mas neix l’any 1975. Inicia estudis de música i instrument als 5 anys de la mà del seu avi, Joan Solé i Costa. Comença la seva activitat artística als 12 anys com a clarinetista i saxofonista. A partir de 1994 investiga en les diverses expressions musicals del món sota el mestratge de Luis Paniagua. L’any 1996, el Premi Èxit de Catalunya Ràdio representa el tret de sortida de la seva carrera com a cantautor. Des d’aleshores ençà, sis discos, diversos premis rebuts per cada nou treball i l’ampli reconeixement de la crítica el converteixen en una figura de la cançó.
La seva música està inspirada en tres pilars: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia) i en els últims temps ha actuat en països com França, Cuba, Itàlia o Brasil.

Maria Amèlia Pedrerol

Maria Amèlia Pedrerol és la més jove de Els Setze Jutges i el membre número dotze.Tenia tot just catorze anys quan entra a formar-ne part i enregistra el seu primer disc (4 cançons dels 14 anys, 1965), un EP que aplega quatre composicions pròpies. L'any següent publica un LP de 25 cm. (Recital Maria Amèlia Pedrerol), amb vuit temes: quatre de propis i quatre cançons franceses traduïdes per Delfí Abella i Josep Maria Espinàs. Es retira dels escenaris coincidint amb la dissolució del grup.

LLUÍS LLACH

Lluís Llach i Grande (Girona, 7 de maig de 1948) és un músic i cantautor català que va pertànyer al grup dels Setze Jutges i que pot considerar-se com un dels capdavanters de la Nova Cançó. Com a artista compromès amb el seu entorn, ha estat un referent, ja no només musical, sinó també intel·lectual de tres generacions.Fill d'un metge de poble, de família de terratinents, que va aconseguir plaça en el poble empordanès de Verges, i de mare mestra nascuda a Porrera i que havia rebut una educació burgesa a Barcelona. Va viure la seva infància a aquest petit poble situat al Baix Empordà, comarca de la qual sempre s'ha declarat un enamorat. No ha perdut mai aquestes arrels i encara avui participa cada setmana santa a la famosa processó de la Dansa de la Mort i té una residència al poble veí de Parlavà.Segons paraules del propi Lluís Llach, la persona que va introduir la música a casa seva va ser la seva mare. Tant Lluís com el seu germà Josep Maria feien servir la seva guitarra fins que a l'edat de quatre anys veu entrar un piano amb el que Lluís comença a compondre les seves primeres melodies aproximadament dos anys més tard. Observant la bona oïda del seu fill, confien la seva educació musical a Quim Gil, pel que fa al solfeig, i Lau Roure i la seva esposa Montserrat.Als 9 anys (1957) es trasllada a Figueres per a continuar els seus estudis internat al col·legi de La Salle, on es refugia en el món de la música passant hores i hores sol davant el piano. El contrapès a aquest món solitari el troba els estius anant al poble de la mare, Porrera, on coneix Jorgina Domènech que l'apropa a la música dels chansonniers francesos, i de manera especial Jacques Brel. A ella li dedicà l'any 1968 la cançó d'amor Per un tros del teu cos. Però la seva primera cançó, Que feliç era, mare, amb lletra del seu germà, és del voltant de 1965.Els Setze JutgesEl 1963, a l'edat de 16 anys, es trasllada a Barcelona per estudiar el preuniversitari i posteriorment cursar estudis d'enginyeria. Dos anys després, es matricularia a la Facultat d'Econòmiques, estudis que abandona per cursar el que segons ell seria la seva universitat: s'integra al moviment de la Nova Cançó incorporant-se a Els Setze Jutges, grup del qual va ser l'últim component.El seu debut el va fer el 22 de març de 1967 a Terrassa, concert en el qual, segons ha explicat sovint, es passà tot el temps amb els ulls tancats i amb les cames tremolant. El novembre del mateix any, actua al costat de Raimon a la plaça de braus de les Arenes.El 1968, any del maig francès, del qual es considera fill, és per a Llach el de l'arribada de l'èxit popular amb L'Estaca. Els censors aprovaren aquesta cançó a la vuitena volta que Llach la va presentar, això si, va ser aprovada amb un altre nom,"Ahir". Aquest himne de reivindicació dels Països Catalans va ser prohibit l'any següent, però ja era un cant popular. Joan Molas i Núria Batalla es converteixen en els seus representants, acord que perdurarà fins el desembre de 1990.El novembre participa acompanyat de Dolors Lafitte al Festival de la Cançó de Barcelona amb la cançó A cara o creu (composta per Josep Andreu Forns i Lleó Borrell), assolint el segon lloc. Entre els assistents es trobava un representant de CBS a Espanya, que li ofereix fitxar per la multinacional per cantar en castellà. Desestima l'oferiment i signa un contracte amb un petit segell discogràfic català, Concèntric, que tenia com a únic objectiu mantenir vives la llengua i cultura catalana enfront la dictadura franquista. Amb aquesta discogràfica grava el seu primer disc amb les cançons Que feliç era mare, La barca, En Quitero i El Parc.L'any següent, grava el seu primer llarga durada: Els èxits de Lluís Llach, reeditat posteriorment amb el títol Les seves primeres cançons. La popularitat del cantant va pujant i amb el tema Irene, ja amb la discogràfica Movieplay, assoleix les 100.000 unitats venudes del disc que l'integra. Irene neix d'un desengany amorós amb una noia francesa que estiuejava a L'Escala i que li obre les portes de tots els canvis que s'estaven produint a França.El 13 de desembre de 1969, es va presentar en solitari al Palau de la Música Catalana on es va consolidar com un dels millors cantautors del moment amb una popularitat creixent a tots els nivells. Aquest recital és conegut pel fet de que L'Estaca és cantada només pel public doncs ja havia sigut prohibida. Ara i aquí recollia en directe la seva actuació. El 26 de desembre canta per primer cop amb Laura Almerich, una part fonamental del seu acompanyament musical durant tota la seva carrera.Exili a ParísA partir d'aquell moment, Llach és víctima de prohibicions i persecució intel·lectiual. El novembre de 1970, viatja a Cuba i participa en un recital on critica la política de Franco, provocant que l'ambaixador espanyol abandoni la sala. De retorn, i després de ser ajornat repetides vegades, el 6 de desembre, Lluís fa el seu debut al teatre Monumental de Madrid, sent el primer recital íntegrament en català en un local comercial. Ambdós fets li van ocasionar dures prohibicions: durant quatre anys no podria cantar a l'Estat espanyol, tret de Catalunya. La seva situació professional es fa insostenible i decideix exiliar-se a París al costat dels seus representants. Teresa Rebull el presenta a Paco Ibañez i a Mikis Theodorakis.El 1972 es publica el seu tercer disc de llarga durada Com un arbre nu, i els anys 1973 i 1974 veuen la consagració de Lluís Llach fora de Catalunya amb les seves actuacions a l'Olympia de París.El debut es portà a terme el 21 de gener de 1973, i els crítics coincideixen en que fou una de les seves millors actuacions fins aleshores. Si bé el públic era predominantment català, també hi assistiren molts francesos, i l'èxit significà el triomf definitiu tant de Lluís Llach com de la Nova Cançó a París.Durant la seva estada a França, torna en ocasions molt concretes i també canta a Suïssa, Alemanya, Mèxic.Després de 4 anys d'absència, tret de petits recitals a les comarques gironines, el 2 i 3 de febrer de 1974 torna a actuar al Palau de la Música per presentar en directe les cançons del seu nou disc I si canto trist. Els recitals tingueren una molt bona recepció tant de públic com de crítica, que li reconegué un gran pas en la seva maduresa artística, destacant especialment el seu pas de la guitarra al piano i que per primer cop hagués optat per musicar textos d'altri (La casa que vull de Salvat-Papasseit i Cançó a Mahalta de Màrius Torres). Les cues arribaren a ser excepcionals i tothom coincidia en que la tanda de recitals podia haver-se allargat una setmana més.Un mes després torna a actuar a l'Olympia, aquesta vegada compartint escenari amb Francesc Pi de la Serra, tornant a obtenir un gran ressò a Catalunya a causa de les circumstàncies polítiques que es vivien.TVE enregistra un recital ofert en la campanya del Grec d'aquell any, però la seva emissió és ajornada a última hora perquè el cantant s'havia dirigit al públic íntegrament en català.Viatge a ÍtacaEl seu nou treball de l'any 1975, Viatge a Ítaca, basat en textos de Kavafis, es converteix en el seu disc més venut fins aleshores amb 150.000 còpies. Amb aquest disc inicia la col·laboració en els arranjaments de Manel Camp i amb el bateria Santi Arisa, ambdós antics components de Fussion.La seva presentació es feu el 7 de maig al Palau de la Música i a les vint-i-quatre hores de posar-se les entrades a la venda ja s'havien exhaurit. L'esdeveniment previst en principi per a set actuacions, finalitzà a la cinquena, quan se li prohibeix un bis, se'l deté i se'l porta a la Comandancia Superior de Policía. Mentre, el públic va abandonant el Palau cantant a cor L'Estaca. Se li prohibeix seguir amb els recitals, se li imposa una multa de 100.000 pessetes, i durant més de vuit mesos van ser prohibides totes les seves actuacions a l'Estat espanyol. L'aleshores governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, ho justifica per les reiterades infracciones al reglamento de espectáculos, que prohíbe terminantemente que los artistas se dirijan al público y establezcan diálogo con él, caso que el señor Llach hizo en reiteradas ocasiones, profiriendo expresiones que la autoridad gubernativa ha estimado como atentatorias a las instituciones y a la legislación vigente.Mentre persisteixen les prohibicions a l'interior (més de 45), Llach es torna a refugiar a l'estranger. El mes d'agost actua a Londres, una altra vegada a l'Olympia, a Veneçuela, i el Théatre de la Ville li ofereix un contracte per actuar durant quinze dies. Coincidint amb aquestes actuacions, mor Franco.Actua per la TV francesa al costat del mític George Brassens en un programa de cap d'any a Avinyó i de gran audiència.El 15 de gener de 1976, gairebé dos mesos després de la mort de Franco, Lluís Llach torna a reaparèixer després de molts anys de prohibició en solitari en tres grans recitals al Palau d'Esports de Montjuïc on va demostrar contundentment el seu poder de convocatòria amb l'assistència d'unes 30.000 persones. Aquests recitals són recollits en forma de disc sota el títol de Barcelona, gener del 76, tot un document sonor de la situació i sentiments d'uns moments històrics. Per primer cop totes les seves cançons passen la censura. Les primeres files les ocupen els representants de totes les forces polítiques i sindicals de l'oposició al franquisme. En principi previst per un únic concert, i vist que les entrades s'exhaurien ràpidament, el promotor Oriol Regàs aconsegueix de Martín Villa fins a tres sessions, prohibint ja la quarta.Quatre mesos després, el 7 de maig protagonitza un altre recital multitudinari al campus de la Universitat de Bellaterra.Però la transició només havia fet que començar i segueixen les prohibicions. També comencen a haver-hi conflictes laborals com la vaga general del 3 de març a Vitòria originada per l'acomiadament de setanta treballadors, que acaba amb la policia disparant indiscriminadament amb el resultat de 5 morts i 40 ferits, sota les ordres del ministre Manuel Fraga. Assabentat del fet, Llach es posa a treballar en una creació inspirada en el dolor i en la desesperació, neix Campanades a morts, estrenada a Euskadi Nord a finals del mateix any en un recital molt emotiu.Llach afronta un nou repte en l'enregistrament del disc amb la incorporació d'una orquestra simfònica dirigida per Manel Camp i la Coral Sant Jordi dirigida per l'Oriol Martorell. Aquesta cantata fúnebre està plena de tensió i tragèdia, reflex del moment. A la segona cara, destaca sobretot la popularíssima Laura. Quatre mesos després d'aparèixer ja se'n havien venut 250.000 còpies.Companys, no és aixòEls esdeveniments polítics que es van succeint, el 1977 és l'any de les primeres eleccions democràtiques, coincideixen amb un període de reflexió de Lluís ajudat pel descans d'una travessia. Així, com a contrapunt al seu darrer disc, del 27 d'octubre al 12 de novembre de 1978 presenta al teatre Romea El meu amic el mar, carregat de ressonàncies empordaneses, amb una nova tendència a l'intimisme i mediterraneïtat en els seus treballs.Aquest disc és important en la carrera de Llach en el sentit que significa un cert trencament en la seva condició de mite i portaveu d'una col·lectivitat. De fet, a partir d'aquell moment, el cantant només tornarà a actuar en grans espais públics en comptades ocasions, destacant el recital de Sant Joan de 1981 i especialment el del Camp del Barça de 1985.Però el disc tanca amb una cançó de rebel·lia, Companys, no és això, que obria les portes del següent disc més reivindicatiu Somniem, i que molestarà alguns sectors que consideren que la Nova Cançó ja ha complert la seva funció i la política s'ha de deixar en mans dels polítics. Lluís Llach, com la resta de components del moviment de la Nova Cançó, es veu apartat en la cursa per recuperar els drets perduts. Han passat a ser la punta de llança a fer nosa. És l'inici del final del moviment artístic. Tot ha canviat molt de pressa, fins i tot la seva imatge que ara se'ns presenta amb el front descobert, i Llach pensa en la seva retirada. És l'inici del final del moviment artístic.L'aparició d'aquest disc coincideix amb la seva reaparició a Madrid, després de vuit anys de prohibició, i a Barcelona, després de tres anys de no actuar-hi. Els recitals es feren al Romea que, després de varies ampliacions, foren trenta actuacions amb el teatre ple de gom a gom. És la primera vegada que entre el públic no hi ha ni crits, ni pancartes, ni la simbologia que durant tants anys van alimentar els seus concerts.L'any 1979 actua per primer cop al Liceu per presentar Somniem, sent el primer cantant no operístic que hi actua en dos històrics recitals. Inclou el poema musicat Criatura dolcíssima de Joan Fuster, amb qui tingué una relació d'amistat. El contingut del disc significa el retorn a la lluita, a la reafirmació dels seus principis humans. Un dels discos més estranys i desiguals del cantant, que tenia el convenciment que es tractava del seu testament musical, doncs preveia retirar-se un cop finalitzada la gravació. Durant molts anys va ser una de les produccions que Llach més estimava.Entre els anys 1978 i 1979, Llach es sentia descontent amb els seus resultats artístics al no poder desenvolupar la seva feina en bones condicions tècniques. De fet, LLach comunica la seva decisió de plegar als seus mànagers Joan Molas i Núria Batalla que li aconsellen que no ho digui públicament. Va ser un bon consell perquè al cap de 8 mesos s'ho repensa i decideix tornar a cantar. Un dels principals motius del retorn és el reconeixement internacional que va suposar rebre l'any 1979 el premi Luigi Tenco com a millor cantant estranger a San Remo, i el testimoni humà dels integrants del Club Tenco que l'animen a continuar.L'any 1980 és un any de transició tant pel que fa al nombre de concerts com en noves publicacions. Canta a Alemanya, Bèlgica, Itàlia i França, i no és fins l'any següent que treu un nou disc força atípic: Verges 50. Torna als seus orígens de la infància amb una primera cara totalment instrumental on destaquen els arranjaments de Manel Camp, i amb una segona cara que acaba amb una de les seves millors cançons País petit. Fou presentat en diversos concerts realitzats amb la col·laboració de la Banda Municipal de Barcelona.Aquest 1981 torna a ser un any de gran activitat. Amb el complement de Marina Rossell torna al mes de març amb tres concerts al Théatre de la Ville. Per Sant Joan participa en el magne recital del Camp Nou. I, malgrat portar ja sis anys de la mort del dictador, tingué novament problemes amb TVE en ser-li prohibit un programa especial. Llach reclama danys i perjudicis a la televisió espanyola, finalment guanya el judici i és indemnitzat.De fet, el compromís ètic del cantant continua, malgrat les reticències de la classe política, i en un acte del 8 de gener de 1982 a la Nau del Clot afirma: ...els que som nacionalistes radicals, en som per principi, per obligació i amb orgull.Amb I el somriure, la revolta (1982) comença la seva col·laboració amb Miquel Martí i Pol, amb una primera part cantant els seus versos. El disc es presenta al llarg de vint actuacions al Poliorama, i els guanys del primer foren lliurats a Amnistia Internacional a Catalunya. En aquest disc Llach utilitza per primera vegada a fons els sintetitzadors.Aquest mateix any, la Generalitat li concedeix la Creu de Sant Jordi, que recull la seva mare, per la qual va ser un gran regal del seu fill dos anys abans de la seva mort.El gener de 1983, en un concert al Palau dels Esports pro-damnificats per les inundacions, actuen per primera vegada plegats Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach.El 1984 surt l'àlbum T'estimo que inclou una cançó ambigua de gran força: Amor particular. L'Acadèmia francesa del Disc li atorga el Premi al millor Compositor de l'Any.L'any 1985 començava de nou amb una tanda de concerts al Théâtre de la Ville de París, obtenint el més gran ressò de la premsa francesa de les seves actuacions. I després d'un any de feina, la seva mare i el mar s'uneixen en el tema que dóna títol al següent àlbum: Maremar (1985). Tot el disc és marcat per la recent absència de la seva mare. El Cant de l'enyor compta amb la col·laboració vocal de Maria del Mar Bonet i Marina Rossell. Inclou Un núvol blanc, una barreja d'enyor i melangia de gran tendresa interpretativa. A partir d'aquest compta amb la col·laboració de Carles Cases.Com a fet curiós i representatiu alhora de la seva popularitat arreu d'Europa, el sindicat Solidaritat polonès adopta L'Estaca com a himne propi[1].El 6 de juliol del mateix any, Lluís Llach fa el recital més multitudinari i insòlit de la seva vida al Camp Nou, amb més de 100.000 persones, i amb una orquestra dirigida per Manel Camp. L'espectacle memorable és enregistrat en un doble àlbum de quinze temes anomenat Camp del Barça. 6 de juliol de 1985. Sociològicament, el recital tingué una incidència sense precedents al país. Però a diferència del de 1976, la primera fila ja no estava plena de polítics. Lluís Llach afirmava: ...a hores d'ara, estem passant per uns anys en els quals sembla que el fet d'haver mantingut actituds resistencials, culturals, és quasi una mena de patrimoni vergonyós.El 1986 fitxa per la multinacional CBS i enregistra Astres mirant d'unir l'home i l'univers. En aquest cas un manresà en substitueix un altre pel que fa als arranjaments, Carles Cases a Manel Camp. La presentació es feu el 25 de gener de 1987 al Mercat de les Flors de Barcelona amb un total de 21 recitals. Cal destacar la utilització d'una infraestructura tècnica molt considerable amb sintetitzadors, fumeroles, vídeos, i molts watts de llum i so. Evidentment era un espectacle de trencament amb el passat i d'evident innovació musical. També cal citar que per primera vegada, Llach acaba el concert sense cantar L'estaca, malgrat la insistència del públic.El mateix any participa en un àlbum col·lectiu en homenatge a Federico García Lorca amb artistes de diverses llengues com Leonard Cohen, Angelo Branduardi, Moustaki, Donovan, Chico Buarque i d'altres.L'any 1988 s'estrena com a baríton sota la batuta de Jean-Claude Casadesus al Palau de Congressos i de la Música de Lille per interpretar el Rèquiem de Fauré. El mateix any estrena al Palau un àlbum força heterogeni: Geografia, el qual, després de molts anys d'absència el representa a l'escenari de l'Olympia de París.Participa en les sis hores contra l'entrada a l'OTAN a Barcelona, i més endavant, juntament amb d'altres representants històrics de la Nova Cançó, pren part en una tancada de dos dies organitzada per l'Associació de Cantants i Intèrprets Professionals en Llengua Catalana (ACIC), a les dependències de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, en contra del tracte discriminatori que reben per part de les emissores radiofòniques que pertanyen a la Generalitat i de la televisió de Catalunya, TV3.Miquel Martí i PolLluís Llach actua per darrera vegada a l'Olympia el 22 de novembre del 2006El 1991 tanca el seu contracte amb CBS amb la sortida del disc Torna aviat, un calaix de sastre de les seves composicions dels darrers cinc anys, gravades íntegrament a la seva masia a Parlavà. El disc inclou Roda, dedicada a Miquel Martí i Pol i Au blanca que compta amb la col·laboració de la soprano Victòria dels Àngels. També hi apareix el tema La forja, un tema instrumental escrit per a la producció de TVE La forja de un rebelde.Aquell any els metges li van diagnosticar un càncer que va vèncer amb força de voluntat i l'ajuda del seu amic Martí i Pol, amb una salut també molt fràgil. Amb entusiasme i passió comencen a treballar plegats en els textos d'Un pont de mar blava que es publicaria dos anys més tard.A partir d'aquest moment treballarà amb Picap amb qui publica el 1992 un doble àlbum recopilatori d'actuacions recents amb el nom Ara, 25 anys en directe. Per celebrar els seus 25 anys de carrera, recupera temes antics amb versions modernitzades, més un parell de cançons inèdites. És un disc que va a la recerca del Llach quotidià, de la seva relació habitual, dia a dia, amb el públic més variat. Per aquest motiu es gravat en petits recitals a petites viles.Amb la citada col·laboració de Miquel Martí i Pol, el 1993 fa una síntesi de les cultures mediterrànies en el treball titulat Un port de mar blava. Cal destacar-hi les intervencions de les cantants Amina Alaoui i Nena Venetsanou, que interpreten en àrab i grec respectivament, els temes Tanta llum de mar i Lentament comença el cant, i que retrobem al fragment resolutiu de l'obra.Torna a composar una banda sonora per la pel·lícula Le voleur d'enfants que reflexa en el disc A Bigi, perquè el ballis. Aquest mateix any rebutja la nominació al Premi Príncep d'Astúries.L'any 1994 apareix el disc Rar que aplega enregistraments en directe de l'any anterior de material divers que Llach havia anat guardant al calaix, amb dues cançons inèdites, una d'elles, Roses blanques, escrita per Martí i Pol.PorreraHavent traslladat la seva residència habitual a Porrera, l'any 1995 treu un disc amb material nou i unitari que porta el nom del poble: Porrera. Com a Verges 50, Lluís Llach recrea el passat per tal d'entendre el present, utilitzant el petit poble de Porrera, on ell se sent físicament arrelat des de les seves estades estiuenques quan era petit. Els textos han estat elaborats novament amb la col·laboració de Miquel Martí i Pol, amb qui Lluís Llach duu a terme una autèntica simbiosi.Celebrant el seu trentè aniversari, fa un gira acompanyat només del seu piano i la seva guitarra, el resultat serà l'espectacle Nu, el qual serà la base del seu nou disc de l'any 1997 amb el mateix nom amb cançons de totes les èpoques. Hi torna a haver indicis de retirada que s'esvaeixen amb l'aparició a finals del 1998 del seu nou treball 9, que marca una nova etapa musical amb nou cançons dedicades a nou històries totalment diferents amb temes dedicats a l'amor, a la política i a la crítica social. Musicalment es nota la mà del productor del disc, el guitarrista rocker Jordi Armengol.El mes de maig de 1999, en plena guerra de Kòsovo, publica un CD amb només dos temes, per dedicar tots els beneficis a l'associació Ajuda per Kòsovo, i el 2 de juliol intervé al Palau Sant Jordi en el macro-concert Catalunya X Kosovo. El 5 de novembre, la UNESCO nomena Llach Artista per la Pau. A finals de l'estiu del 2000, inclouria aquests dos temes en el nou disc Temps de revoltes, acompanyat de la cantata Germanies, una reflexió sobre el futur dels Països Catalans, creada en col·laboració amb Miquel Martí i Pol. L'espectacle amb el mateix nom és estrenat a València amb l'acompanyament d'una banda integrada per 15 músics, la participació de la cantant cubana Lucrecia, del contratenor Xavier Torra i d'una coral formada por 200 nens de diferents agrupacions corals.El 30 de desembre actua al Palau de la Música Catalana al costat de la bailaora Cristina Hoyos en un espectacle de dansa i música on es complementen cultures molt distintes. El 17 de desembre del proper any , Llach i Hoyos tornarien a compartir escenari, aquest cop, al Teatro Real de Madrid. Es presentarà de nou el 2002 en els festivals de de Cap Roig, a l'Empordà, i al de Benalmádena.Llach incorpora en les seves actuacions de l'any 2001 el tema Campanades a morts com a manifestació en contra de l'assassinat d'Ernest Lluch a mans d'ETA el 21 de novembre de l'any anterior.El 29 de desembre del 2002 es produïa un concert extraordinari al Palau Sant Jordi davant 12.000 espectadors, on Lluís Llach i Josep Carreras unien les seves veus per cantar per la pau en un recital memorable que prengué com a nom Junts i del que en sortiria un disc pocs mesos després. Els dos artistes interpretarien cançons populars catalanes i algunes de les més emblemàtiques del cantautor de Verges.La temporada del 2003 és una de les més proliferes en actuacions per presentar el seu nou disc estrenat el 3 de novembre de l'any anterior al Liceu després de 23 anys: Jocs. Hi destaquen temes per amics desapareguts, i sobretot Vell és tan bell, dedicat a la també recent desaparició del seu pare.El 6 de setembre Lluís Llach interpreta per primera vegada a la Plaça Major de Verges l'obra Verges 50.A finals d'any, presenta un nou recital, Poetes, en el que vol retre homenatge als poetes i escriptors catalans que han estat decisius en la seva trajectòria musical, i molt especialment al seu gran amic Miquel Martí i Pol, que ens havia deixat l'11 de novembre. L'enregistrament dels concerts d'aquest recital a la sala Apolo, va originar la sortida d'un nou CD-DVD, a la primavera. El 26 de juny, Porrera organitza un acte d'homenatge al poeta Miquel Martí i Pol, incloent un concert de Lluís Llach i una vetllada literària on intervenen diferents convidats.Durant l'any 2005 fa la gira Que no s'apague la llum conjuntament amb el cantant valencià Feliu Ventura, que comporta la gravació d'un disc conjunt en directe amb temes dels 2 cantants, enregistrat al Gran Teatre de Xàtiva.El gener del 2006, Lluís Danés presenta l'espectacle de teatre Tranuites Circus que compta amb l'actuació en directe de Lluís Llach. El cantautor donarà veu amb les seves cançons als anhels inconfessables d'uns personatges que passen la nit sense dormir: els tranuites.Preparant el comiatLluís Llach presenta el 17 de febrer de 2006 el seu darrer espectacle i., que ha de servir de base per al darrer disc que publicarà l'artista abans de l'anunciada retirada de març de 2007. La cita és a la sala Apolo de Barcelona en una tanda de concerts d'una setmana, amb tres dates posteriors afegides per la gran demanda popular.El 22 de novembre del 2006 realitza un emotiu concert de comiat a l'Olympia de París.El 12 de febrer del 2007 es va presentar oficialment al Liceu el llarg-metratge en forma de documental titulat Llach, la revolta permanent, dirigit per Lluís Danés i produït per Mediapro. El material prové d'un equip de càmeres d'aquesta productora que realitza un seguiment a Lluís Llach durant tot el 2005 tant en la seva vida privada com en la professional.Lluís Llach va decidir acabar la seva carrera de 40 anys, almenys amb acompanyament de músics, el dia 24 de març a Verges en una carpa amb capacitat per a cinc mil persones. Tanmateix, davant la gran demanda per assistir a aquest concert, com ho demostra que les entrades s'exhaurissin en mitja hora, Llach va ampliar el comiat amb un segon concert per al dia anterior.Posava el punt final amb totes les seves facultats, en el punt àlgid de la seva carrera artística, en un concert d'unes tres hores precedit per una contundent xiulada per l'entrada del president Montilla. Llach va ser contundent amb els comentaris ideològics i polítics que feia entre cançó i cançó. Davant de gairebé tot el govern de Catalunya, va criticar l'actitud mediocre dels polítics amb l'estatut i va dir que feia vint anys que l'esquerra social europea havia renunciat a transformar la societat.El concert va ser un repàs en una primer part del seu darrer disc i. per continuar amb una recopilació de cançons clàssiques de tota la seva trajectòria. Finalment, el públic va dir adéu a Llach cantant L'Estaca, Laura i Els Segadors, mentre ell marxava de l'escenari caminant entre els assistents i saludant tothom qui es trobava.El concert, emès per TV3 i que va tenir una audiència superior a mig milió de persones[2], s'edità en CD i DVD i es convertí en l'últim treball de Llach, encara que deixa la porta oberta a actuacions amb el seu piano a petits teatres i col·laboracions puntuals.El desembre de 2007 va aparèixer un disc homenatge a Lluís Llach: Homenatge a Lluís Llach. Si véns amb mi, on una selecció d'intèrprets internacionals canten en diverses llengües alguns dels clàssics del cantautor.-

Nuria Feliu

Nuria Feliu i Mestres, va néixer el 21 de setembre de 1941 al barri de Sants de Barcelona. Debutà el 1965 i ha destacat pels seus discs de cançons populars catalanes, boleros i cuplets. Així mateix ha popularitzat estàndards nord-americans, del country y del jazz, destacant especialment la seva col·laboració amb el pianista Tete Montoliu, també ha cantat cançons de cinema en català, portant l´idioma català per primer cop a alguns d´aquests estils musicals.El 1976 fou guardonada amb el Premi de Cultura Popular concedit pel Ministeri de Cultura pel seu disc Cançons d'Apel·les Mestres, el 1979 amb la Medalla del Cercle català de Madrid, el 1985 amb la Creu de Sant Jordi, el 1990 amb el Premi Sant Jordi de cinematografia concedit per RNE i el Premi SGAE per la seva trajectòria.Actualment, encara en actiu ha gravat un disc de sardanes i continua actuant i recitant poemes amb

SALVADOR ESCAMILLA

Un joveníssim Serrat, Capri i Salvador escamilla.

Salvador Escamilla i Gómez (Barcelona, 1931-2008) ha estat presentador de ràdio i televisió, cantant i actor de teatre.

A partir de l'any 1964, arran del seu programa Radioscope, de Ràdio Barcelona, es converteix en el promotor de la Nova Cançó catalana, on va donar la seva primera oportunitat entre d´altres a Joan Manuel Serrat.
Ha fet diversos doblatges com a cantant: Mary Poppins, West Side Story, etc. Ha enregistrat setze discos.
El 1968 va guanyar el Premi Ondas. L'any 1994 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. El 1977 publica el llibre-casete Nadals a la memòria (Ed. Portic, Barcelona), en el que fa un repàs de la seva vida personal y artística.
El 2002 va rebre un homenatge al Palau de la Música Catalana per la seva trajectòria professional.
Ha treballat a diverses emissores: Ràdio Barcelona, Miramar, Rubí, Ràdio Avui, Ràdio Associació de Catalunya, Catalunya Ràdio, entre d´altres.

RAFAEL SUBIRACHS

Rafael Subirachs, músic, cantant i compositor, neix a Vic l'any 1948. Des de ben petit viu de manera intensa el món de la música, atès que el seu pare, Rafael Subirachs (1902-1977) és, a més d'un prestigiós compositor i pedagog musical, director del cos Nacional de Bandes Simfòniques d'Espanya, mestre de capella i director del cor de l'Orfeó Vigatà.
Deu anys més tard, entra a formar part de l'Escolania de Montserrat com a soprano solista, on cursa estudis de música sota la direcció del pare Irene Segarra.
L'any 1967, ingressa com a 15è membre a Els Setze Jutges, grup de cançó popular en defensa de la identitat catalana i de resistència política i cultural contra la dictadura del general Franco.
En aquest mateix any, edita el seu primer disc de cançó, Dona (Concèntric, 1967), amb el qual guanya el Premi Revelació en el III Gran Premi del Disc Català. També enregistra el segon àlbum titulat El Rodamón (Concèntric, 1967) i musica el text de la Declaració Universal dels Drets de l'Home, estrenada a la festa dels focs de Sant Joan d'aquell 1967.
L'any següent també obté el Premi Sant Jordi de Ràdio Scope (Ràdio Barcelona) atorgat mitjançant votació popular i enregistra l'Àlbum Subirachs (Concèntric, 1968), un recull de musicacions de poemes de Joan Salvat-Papaseït i de Josep Carner. Però si parlem de musicar poemes, Subirachs destaca sobretot per la difusió de les obres del poeta Miquel Martí i Pol.
Subirachs també interpreta nombrosos recitals i participa en concerts de música popular, com els festivals de Galeusca (1974, 1976, 1977), els festivals del Teatre Grec (1974, 1978, 1984, 1987), la Primera Mostra de Cançó dels Països Catalans (1979) i les Sis Hores de Cançó a Canet (1975), on canta una personal interpretació d'Els Segadors que assoleix una gran popularitat. De fet, Subirachs és conegut per les seves interpretacions de cançó tradicional i, sobretot, per la difusió de l'himne nacional de Catalunya en la versió històrica del romanç, Catalunya Comtat Gran que va originar, en el seu temps, Els Segadors.
Subirachs és membre fundador del grup de teatre Vermell X 4 de Centelles i La Gàbia de Vic, entre el 1972 i el 1974. En aquest darrer any, musica Cinc esgrafaits a la mateixa paret de Miquel Martí i Pol, iniciant una gira arreu de Catalunya.
Les seves primeres incursions en el camp compositiu de la música contemporània es produeixen el 1978, aproximant el llenguatge de la música tradicional i el de la música clàssica. En aquest mateix any enregistra Si com l'infant quan aprèn a parlar (Eurodisc, 1978), cicle de cançons sobre poesies del segle XIV.
Al començament dels anys vuitanta s'inicia com a compositor simfònic i dramàtic compaginant l'activitat de concertista de música amb la de cantautor i intèrpret de música popular, tant antiga com moderna.
Així, des de 1982, any en què s'estableix definitivament a Barcelona, Subirachs exerceix com a pedagog a l'Escola de Música Zeleste on funda i dirigeix el Cor Calenda Maia fins el 1987. A més a més, alterna aquesta activitat pedagògica amb la d'intèrpret de música clàssica en concerts monogràfics a l'entorn de les obres de Bach, Beethoven, Satie i Mompou, entre d'altres.
També dirigeix i produeix les dues primeres edicions de la campanya dels Nocturns de l'Escola Zeleste, quinze concerts de música clàssica i jazz, juntament amb el guitarrista Toni Xuclà, del 1984 al 1985.
Cal destacar el disc Cants de la partença, l'absència i el retorn (Picap, 1993), amb el que rendeix un homenatge a Carles Riba i, amb el qual, obté el premi a la millor producció discogràfica de l'any 1994, dins del marc de la Festa del l'Espectacle.
Un any més tard enregistra amb Maria del Mar Bonet l'àlbum Cants d'Abelone, de Joan Vinyoli i, posteriorment, presenta en un acte solemne a la Basílica de Montserrat l'obra Verdaguer. Cançó de la terra, publicat l'any 2000, on musica poesies de Jacint Verdaguer en motiu del actes commemoratius del 150è aniversari del poeta.
Aquest mateix any la seva trajectòria musical i els seus excel.lents enregistraments discogràfics són reconeguts amb l'atorgament del guardó Menció de l'ACIC, en el marc del Premis Disc Català de l'any 1999 de Ràdio 4.

MARIA DEL MAR BONET

Maria del Mar Bonet Verdaguer és una cantautora mallorquina nascuda a Palma l'any 1947. Germana del també cantautor Joan Ramon Bonet, va estudiar ceràmica a l'escola d'arts i oficis però va acabar dedicant-se a la cançó. Va arribar a Barcelona el 1967, on començà a cantar amb Els Setze Jutges i col·labora amb Grup de Folk.
A començament dels 70 inicià les seves primeres actuacions a l'estranger, a països com França, Dinamarca i Anglaterra.
L'any 1981 enregistra el disc "Jardí Tancat" a París. El govern francès li atorgà l'any 1984 el premi de l'acadèmia Charles CROSS al millor disc estranger publicat al país. Aquell mateix any se li concedeix la Creu de Sant Jordi.
L'any 1997 celebra 30 anys de dedicació a la música i realitza un emblemàtic concert al Palau Sant Jordi, on hi havia més de 14.000 persones.
Des de llavors, ha editat discos de música folk i estàndards de jazz en català. A més, ha realitzat diversos concerts a diferents localitats d'Europa, l'Àfrica del Nord i Amèrica, a més de participar en el camp de la investigació de noves formes artístiques.
El 2007, destaca a més de la edició del seu disc "Terra secreta", la seva col·laboració amb el cantaor de flamenco Miguel Poveda en un treball conjunt no enregistrat en disc que presenten el 4 de maig de 2007 a Nova York amb el títol "Els treballs i els dies" a l'Auditori del Metropolitan Museum, el concert és un dels actes del programa cultural "Made in CataluNYa, Catalan Culture in New York". L'espectacle es presenta també al Festival Grec de Barcelona el 24 de juliol, forma part de l'acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya l'11 de setembre al Parc de la Ciutadella de Barcelona, on ofereixen un fragment, també es presenta al Mercat de Música Viva de Vic (Barcelona) el 12 de setembre i finalment el 13 d'octubre de 2007 a la Sala Mozart de l'Alte Oper de Francfort a Alemanya, dins dels actes de la Fira Internacional del Llibre.
És també pintora i ha editat el llibre de poesia Secreta veu amb pintures pròpies.

ENRIC BARBAT

Enric Barbat, barceloní nascut el 1943, és el sisè membre d'Els Setze Jutges.
S'hi integra l'any 1963 -en un recital celebrat a la Facultat de Dret- amb unes primeres cançons de clara influència brasseniana, que enregistra al seu primer EP (1964): "El gamberret", "El cementiri del Sud-Oest", "Pel caminet de la plaça del poble", "Ara que estic sol", i al segon (1965): "Snack-bar", "Jo no sóc cartaginès", "Dimarts i tretze", "Polítics de saló" (tema reengistrat a l'àlbum col·lectiu Audiència pública el 1966).
El seu tercer EP (1967) conté cançons de sàtira costumista i de brillants jocs lingüístics ("L'endemà", "El melic", etc.).
L'any 1968 publica un darrer EP de tres cançons on tornem a trobar la sàtira social ("El malalt"), el brassenisme militant ("El vi") i la canço seriosa de temàtica cívica i social ("El qui vénen", tema sobre la immigració i escrit per Joan Margarit).
Després d'alguns SG publicats l'any 1970, Enric Barbat enregistra per fi un primer LP (Enric Barbat, 1971). De clara influència francesa, aplega noves versions d'algun tema ja conegut a través dels discos petits anteriors ("No fa gaires anys"), moltes cançons de temàtica amorosa centrades quasi sempre en el desencant i el comiat ("Un jorn de maig", "Anna"...), un tema satíric ("Edicte") i una cançó en la qual Barbat observa Barcelona des de la perspectiva del petit objecte que li forneix el títol.
L'any 1972, Enric Barbat tradueix al català una sèrie de tangos que interpreta amb Guillermina Motta en un espectacle dirigit per Mario Gas. Aquests tangos donaran peu a un bon disc (Tango, 1972, reeditat en CD el 1998) i a una pel·lícula.
L'any 1973, Ed. Lumen publica Cançons de la p... vida, un llibre que recull molts textos de cançons d'Enric Barbat. A partir d'aquest moment, decebut del món de la Cançó, s'allunya de les actuacions públiques i se'n a viure a Menorca, dedicat al seu ofici d'aparellador, i torna només de tant en tant a l'activitat artística.
L'any 1976 publica un segon LP (Núvols de setembre) amb vuit temes farcits d'elements surrealistes ("I love you", "Vol de perdiu", "Elefantiasi"...) i una vella cançó irònica sobre la condició humana ("El més fals dels animals"). L'any següent enregistra un únic àlbum en castellà (Erre Hache positivo) i no torna a fer-se sentir fins al 1983 amb un darrer àlbum anomenat Quatre format per quatre llargs temes ("Matinada", "Migdia", "Capvespre" i "Nit") de text metafísic.[1]
Finalment el 2006 i amb el nom de Barbat edita un nou disc que porta per títol (Camins privats), més de vint anys després del seu últim disc ("4", publicat per Phillips el 1983), l'exintegrant d'Els Setze Jutges Enric Barbat torna amb un nou treball. A Camins privats hi trobem deu cançons que donen bona mostra de la capacitat literària del seu autor. L conté alguns dels temes que ja coneixíem dels seus anteriors discos (“Amic Enric”, “El més fals dels animals”...), altres que vam descobrir amb el seu llibre de lletres ( Cançons de la p... vida, publicat per Editorial Lumen el 1973) i tres de totalment inèdits: “Drapaire del temps”, “Tendresa” i “Lluny de casa (so long Bob)”. Un treball que no s'adreça a la nostàlgia i que pot fer descobrir Barbat als que no el coneixien o no el recordaven.

JOAN RAMON BONET

Joan Ramon Bonet Verdaguer (Palma, 1944) és un fotògraf i cantautor mallorquí.
Com a cantant, formà part de Setze Jutges juntament amb la seva germana Maria del Mar. Cantà entre 1963 i 1967 i enregistrà tres discs en solitari i un amb els Setze Jutges.
Posteriorment, abandonà la música i es dedicà professionalment a la fotografia.
El 1997, i de manera excepcional, participà en el concert "El Cor del temps", del 30è aniversari en el món de la música de la seva germana al Palau Sant Jordi on interpretà "Nova cançó de s'amor perdut".

XAVIER ELIES

Xavier Elies és economista i va ser el setè integrant des de l'any 1963 de l'antic grup de cantants Els Setze Jutges. Xavier Elies va néixer a Barcelona i va enregistrar un sol disc, amb un estil característic seguint una línia humorística i satírica en la que predominava la influència dels grans autors de la chanson francesa, especialment Georges Brassens, del que és un fidel seguidor. Va realitzar amb la resta de membres de Els Setze Jutges gran nombre d´actuacions en directe i recitals per terres catalanes en una tasca important de divulgació de la Nova Cançó, encara que no va aconseguir l´éxit popular.També va ser per poc temps cantant i instrumentista del grup Els Quatre Gats, el primer de les seves característiques que va cantar en llengua catalana.Una vegada supera aquest primer període de popularització de la cançó, quan el moviment ja era prou popular, Xavier Elies es va retirar del món de la cançó i es va dedicar a l´economia.El 13 d'abril de 2007, junt amb la resta de components del grup va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement a la seva tasca en favor de la cultura i la llengua catalanes durant la dictadura.

JOSEP MARIA ESPINÀS

Josep Maria Espinàs i Massip ( Barcelona 1927 ) és un escriptor, periodista i editor català conegut del gran públic per les novel·les, per les cròniques de viatges i pels articles periodístics.
Autor d'una extensa obra narrativa amb la que ha aconseguit el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Joanot Martorell, el Premi Sant Jordi i el Premi Víctor Català. També va ser el cofundador d'Els Setze Jutges i de l'editorial La Campana.

Biografia
Va néixer el 7 de març de 1927 a la ciutat de Barcelona. Va estudiar als Escolapis fins al 1945, any que va entrar a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1949. El mateix any guanyà el premi Guimerà amb el seu primer article. Va exercir d'advocat fins al 1955 que entra a l'Editorial Destino.
El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.

Inicis literaris
L'any 1953 es va donar a conèixer com a escriptor quan va obtenir el Premi Joanot Martorell amb la novel·la Com ganivets o flames. A partir d'aquell moment començà a tenir un notable èxit de públic lector amb: Dotze bumerangs (1954) i El gandul (1955). Però és amb Tots som iguals (1956) que obté també el reconeixement internacional amb la seva traducció a l'anglès, als Estats Units, el 1961, obtenint elogioses crítiques del New York Herald Tribune, al New York Times, al Washington Post, i fins i tot la revista Book of the month el selecciona entre dotze de tot el món.
Més endavant escriu La trampa (1956), el recull Variétés (1958) amb el que obté el premi de narracions Víctor Català, Cita de narradors, recull d'articles de diversos narradors parlant cadascun de l'obra d'un altre, que obtingué el premi Josep Yxart (1957), i la més acostada al realisme social, Combat de nit (1959).
El 1961 va guanyar el Premi Sant Jordi de novel·la amb la seva obra L'últim replà, i entra en una llarga etapa amb poquíssima producció novel·lística només exceptuada per La collita del diable (1968) i Vermell i passa (1992).
El 1986 va publicar unes emotives cartes adreçades a la seva filla sota el títol El teu nom és Olga, que va ser un èxit editorial i objecte de nombroses traduccions, a part de contribuir al coneixement de la relació amb una filla amb síndrome de Down.
Ha excel·lit en el conreu de llibres de viatges i obres de divulgació, entre les quals destaquem Ciutats de Catalunya (1956-1958), Viatge al Pirineu de Lleida (1957; que feu amb Camilo José Cela), Carrers de Barcelona (1961), Viatge al Priorat (1962), Viatge a la Segarra (1972), El llibre de la diada (1975), Visions de Cadaqués (1978), Imatges de Catalunya i Balears (1979), Geografia de Catalunya (4 volums) (1982), Catalunya: tranports metropolitans (1988), A peu per Terra Alta (1989) o A peu per la Llitera (1990). A mitjans dels anys 90 va escriure uns reportatges atípics com Viatge als grans magatzems (1993) i A peu per la terra cremada (1995), un recorregut per contrades de la Catalunya interior devastades pels incendis de l'estiu del 1994.
El 2002 fou guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, concedit per Òmnium Cultural, i el 2006 el seu llibre A peu per Mallorca fou guardonat amb el Premi Lletra d'Or.

Obra escrita

Narrativa breu
Vestir-se per morir. Barcelona: Albertí, 1958.
Variétés. Barcelona: Selecta, 1959.
Els joves i els altres. Barcelona: Albertí, 1960.
Els germans petits de tothom. Barcelona: La Galera, 1968.
Guia de ciutadans anònims (amb dibuixos de Cesc). Barcelona: La Campana, 1993.
Un racó de paraigua. Barcelona: La Campana, 1997.

Novel.la
Com ganivets o flames. Barcelona: Selecta, 1954.
Dotze bumerangs. Barcelona: Albertí, 1954.
El gandul. Barcelona: Selecta, 1955.
Tots som iguals. Barcelona: Aymà, 1956.
La trampa. Barcelona: Albertí, 1956.
L´home de la guitarra. Barcelona: Albertí, 1957.
Combat de nit. Barcelona: Aymà, 1959.
L´últim replà. Barcelona: Club Editor, 1962.
La collita del diable. Barcelona: Alfaguara, 1968.
Vermell i passa. Barcelona: La Campana, 1992.

Prosa no de ficció
Petit observatori. Barcelona: Pòrtic, 1971.
La gent tal com és. Barcelona: Selecta, 1971.
Visions de Cadaqués. Barcelona: Grup 33, 1978.
Els nostres objectes de cada dia. Barcelona: Ed. 62, 1981.
El teu nom és Olga. Barcelona: La Campana, 1986.
Inventari de jubilacions. Barcelona: La Campana, 1992.
L'ecologisme és un egoisme. Barcelona: La Campana, 1993.

Prosa no de ficció (Viatges)
Viatge al Pirineu de Lleida. Barcelona: Selecta, 1957; Barcelona: La Campana, 2000.
Viatge al Priorat. Barcelona: Selecta, 1962; Barcelona: La Campana, 2000.
Viatge a la Segarra. Barcelona: Dopesa, 1972; Barcelona: La Campana, 2000.
A peu per la Terra Alta. Barcelona: La Campana, 1989.
A peu per la Llitera. Barcelona: La Campana, 1990.
A peu per l'Alt Maestrat. Barcelona: La Campana, 1991.
A peu pels camins de cendra. Barcelona: La Campana, 1994.
A peu per l'Alcalatén. Barcelona: La Campana, 1996.
A peu pel Matarranya. Barcelona: La Campana, 1996.
A peu pel Comtat i la Marina. Barcelona: La Campana, 1998.
A peu per Castella. Barcelona: La Campana, 1999.
A peu pel País Basc. Barcelona: La Campana, 2000.
A peu per Extremadura. Barcelona: La Campana, 2001.

Prosa no de ficció (Periodisme literari)
A la vora de l'Avui (6 vol.). Barcelona: La Llar del Llibre, 1977-1987.

Prosa no de ficció (Memòries)
El nen de la plaça Ballot. Barcelona: La Campana, 1988.

Prosa no de ficció (Retrats literaris i entrevistes)
Josep M. de Sagarra. Barcelona: Alcides, 1962.
Identitats (3 vol.). Barcelona: La Campana, 1985-1988.
Lluís Llach. Història de les seves cançons explicada a Josep Maria Espinàs: La Campana, 1986.

Altres
Carrers de Barcelona. Barcelona: Selecta, 1961.
Barcelona, blanc i negre (amb Xavier Miserachs). Barcelona: Aymà, 1964.
Això també és Barcelona. Barcelona: Lumen, 1965.
Els germans petits de tothom. Barcelona: La Galera, 1988.
Viatge pels grans magatzems. Barcelona: La Campana, 1993.

Teatre
És perillós fer-se esperar. Barcelona: Nereida, 1959.

Obra escrita en castellà
Guía del Pirineo de Lérida, 1958 [Prosa no de ficció: viatges].
Guía de Tarragona, Barcelona: Ed. Noguer, 1964 [Prosa no de ficció: viatges].
Pi de la Serra, Oviedo: Ed. Júcar, 1974 [Prosa no de ficció].

La Nova Cançó
L'any 1961 va ser uns dels impulsors de la Nova Cançó i un dels fundadors d'Els Setze Jutges. Ell mateix va cantar i enregistrar cançons de Georges Brassens, per iniciar el moviment, però quan aparegueren els cantants professionals es retirà. També va escriure i enregistrar la narració per a infants, Viatge a la Lluna, amb música de Xavier Montsalvatge.Discografia de Josep Maria Espinàs com a mebre de Els Setze Jutges:
Espinàs canta Brassens (Josep Maria Espinàs) [1962]
Cançons tradicionals catalanes (Josep Maria Espinàs) [1962]
Espinàs canta les seves cançons (Josep Maria Espinàs) [1963]
Nadal a casa (Josep Maria Espinàs - Maria Cinta) [1963]
Tu no estàs sol (Josep Maria Espinàs) [1963]
Josep Maria Espinàs i orquestra (Josep Maria Espinàs) [1964]
Els planificadors (Josep Maria Espinàs) [1965]
Els noctàmbuls (Josep Maria Espinàs) [1966]
L'any 2007 fou guardonat amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya en reconeixment a la tasca realitzada pels Setze Jutges.

Activitat periodística
El 23 d'abril de 1976 començà la publicació diària al nou diari "Avui" amb el títol A la vora de..., que va mantenir de manera ininterrompuda fins al gener de 1999, obtenint diversos premis, com el premi Ciutat de Barcelona de periodisme l'any 1983, el premi AVUI d'articles periodístics el 1992 i el Premi Nacional de Periodisme l'any 1995 atorgat per la Generalitat de Catalunya. Llavors passa a col·laborar a "El Periódico" amb la columna d'opinió Petit observatori, en el qual encara escriu. Els articles d'Espinàs es caracteritzen per l'amenitat i la diversitat de temes tractats des de diversos tons, mostrant la faceta d'un home molt humà i terriblement cívic.
També ha conduït programes d'entrevistes a la televisió com Personal i intransferible, al Canal 33; Identitats, a TV3, del 1984 al 1988, i Senyals, al Canal 33, del 1989 al 1990.
Com a curiositats, és autor de la lletra de l'himne del Barça, amb Jaume Picas i música de Manuel Valls Gorina; a part d'haver viatjat a peu per les zones rurals de Catalunya, també ho ha fet per gairebé tot Europa, Israel, Índia, Nepal, Tailàndia, Malàisia, Hong Kong, el Japó i els Estats Units; i les seves obres s'han traduït a l'alemany, anglès, basc, castellà, francès, italià, japonès, neerlandès, portuguès, i el txec.

REMEI MARGARIT

Remei Margarit i Tayà (Sitges, 1935) és una psicòloga, escriptora, i professora de música, que fundà junt amb Josep Maria Espinàs Els Setze Jutges.
Va treballar com a mestra, documentalista, treballs editorials i ha escrit esporàdicament columnes al Diari de Barcelona i El País. Fundadora del grup Setze jutges ha enregistrat dos discos de cançons pròpies com a cantautora.

Llibres publicats

Narrativa breu: Aquells temps, aquells amors. Premià de Mar: El Clavell, 2001Novel·la: Estimat John. Barcelona: Columna, 1992 (Premi Ciutat de Badalona)El viatge. Premià de Mar: El Clavell, 1999La confidència. Lleida: Pagès, 2006Poesia: De la soledat i el desig. Barcelona: Ed. 62, 1988Prosa no de ficció: Acerca de la mujer, 2002 (castellà)

"FRANCESC PI DE LA SERRA

Francesc Pi de la Serra i Valero (Barcelona, 6 de agost de 1942) conegut artísticament como Francesc Pi de la Serra o Quico Pi de la Serra, es un cantautor en llengua catalana, un dels històrics representants de la Nova Cançó que segueix en actiu actualment.

Trajectòria artística
Francesc Pi de la Serra neix al carrer del General Castaños, en un barri popular de Barcelona, estudia al Liceu Francès on aprèn la llengua francesa i on coincidex amb Xavier Serrahima, Emma Cohen, Josep Maria Flotats, Jordi Mir o Eugeni Mascareñas. Interessat pel món de la música, son habituals en sa primera joventut les visitas al bar musical y de jazz en directe "Jamboree" de la Plaça Reial de Barcelona, on escolta per primera vegada músics com Francesc Burrull, Roda, Oliva, Pocholo, Ponsa, Ricard Miralles y també a Lou Benet i Wes Montgomery. Un día el seu amic Xavier Serrahima li parla d’un grup de músics que comença a cantar cançons de Georges Brassens en català, els coneix en una de les seves primeres actuacions, més tard es farien dir "Els Setze Jutges", de immediat entra a formar part del grup como acompanyant a la guitarra de Miquel Porter i Moix, era el 22 de març de 1962.

El 23 de agosto de 1962 Quico debuta en directe en un concert a La Selva del Camp cantant "Les portes", arran del seu èxit també formarà part como a cantant del grup, poc després i paral·lelament forma amb uns amics el grup "Els 4 gats", un combo de jazz-blues-cançó que grava tres discs i realitza diverses actuacions en directe. En 1964 obté el Gran Premio del Disco Español amb "l’home del carrer", gravada juntament amb René Thomas, una de les seves peces més populars, també gravada per Joan Manuel Serrat en la Banda sonora d’un temps, d’un país i per Jaume Sisa.

L’any 1967 presenta el seu primer LP "Francesc Pi de la Serra" en el Palau de la Música Catalana de Barcelona, on tornarà al 1968 en un recital conjunt amb en Raimon y Ovidi Montllor. Pi de la Serra pren consciencia de la situació política i de la situació anormal de la llengua catalana en la dictadura franquista, les seves primeres composicions ja tenen aquest aire irónic que el caracteritza, i comencen les primeres censures i prohibicions oficiales, més tard serà el primer "jutge" que es converteix en professional de la cançó conjuntament amb en Raimon que no forma part del grup.

Després d’aquesta primera etapa amb "Els Setze Jutges", Pi de la Serra canta en espectacles amb en Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Pere Tàpias o Joan Isaac, sempre en català. L’any 1974 canta al Teatre Olympia de París, on grava un disc en directe i posteriorment també canta a Santo Domingo, Portugal, Alemanya, Estats Units, Anglaterra, Méxic, Cuba o Canadá. .

L’any 1979 grava un disc amb Maria del Mar Bonet, amb el títol "Quico i Maria del Mar" . L’any 1982 inicia la col·laboració amb Joan Albert Amargós i al 1983 publica P "Pijama de saliva". El 1985 actúa a Barcelona amb Paolo Conte. Al 1987 col·labora en discs de Loquillo y Lluís Miquel. Al 1988, edita el disc "Quico, rendeix-te!" i al 1989 grava un doble disc en directe al Palau de la Música Catalana de títol "Qui té un amic" amb col·laboradores com Ana Belén, Luis Eduardo Aute, Joaquín Sabina o Joan Manuel Serrat.

Dels anys 90 en endavant presenta y col·labora en programes musicals de radio, en especial dedicats al jazz i al blues. Grava el disc "Amunt i avall" en 1995, y en 1997 "No pasarán", cançons de la Guerra Civil Espanyola, espectacle presentat en directe amb Ester Formosa, però gravat amb Carme Canela.

L’any 2007 se edita el seu nou disc "Tot". I també al 2007 fou premiat amb la Medalla de Honor del Parlament de Cataluny en reconeixement per la labor realitzada per "Els Setze Jutges".

*

GUILLERMINA MOTTA

Guillermina Motta va néixer a Barcelona el 26 de febrer de 1941. És autora i intèrpret de cançons.
El 1964 entrà a Els Setze Jutges i publicà el primer single. L'any següent enregistrà Recital Guillermina Motta, que obtingué el Gran Premi del Disc Català. Gran coneixedora i amant de la cançó francesa: Jacques Brel, Barbara, Georges Brassens, Anne Sylvestre, Serge Reggiani, ha conreat tant l'àmbit intimista, en discs com Visca l'amor (1968), amb textos de poetes catalans de totes les èpoques, o l'estil més frívol, com el disc de cuplets Remena nena (1970) o Tango (1972), un treball conjunt amb Enric Barbat.
A Vota Motta (1977) o Les guillermines del rei Salomó (1981) col·labora Joan Manuel Serrat tant en alguns temes com en la producció dels discos.
En 2007 fou galardonada con la Medalla d´Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement per la seva tasca realitzada amb "Els Setze Jutges", encara que no va recollir el premi personalment per considerar que la distinció arribava massa tard.
En els darrers anys ha treballat com a presentadora i col·laboradora en diferents programes de música i cinema a la ràdio catalana.

MIQUEL PORTER I MOIX

Miquel Porter i Moix (Barcelona, 10 de maig de 1930 - Altafulla (Tarragonès) 18 de novembre de 2004) fou historiador, catedràtic universitari, crític cinematogràfic i divulgador del cinema català de qualitat.
Encara que indissolublement unit al cinema, al llarg de la seva intensa vida també va fer moltes altres activitats, des d'actor de teatre amateur, cantant, col·leccionista, guionista, cineclubista, fins a sindicalista i diputat al Parlament de Catalunya. Està considerat el principal estudiós de la història del cinema català i un dels fundadors de la Nova Cançó.
El seu pare era un llibreter i la seva infantesa transcorre entre milers de llibres que li donen una cultura poc habitual. Després d'estudiar als Germans Maristes, el 1949 va ingressar a la universitat per estudiar Filosofia i Lletres, obtenint la llicenciatura l'any 1955. Va aconseguir el primer doctorat en cinematografia de l'Estat espanyol l'any 1975. Fou professor de la UB des de l'any 1969 i catedràtic des de 1992, va ser membre destacat dels Setze Jutges i impulsor del cineclubisme, tot realitzant una àmplia tasca d'investigació en el terreny del cinema català, difosa en les seves crítiques aparegudes en les revistes Serra d'Or i Destino i al diari AVUI.
Ja en l'època universitària mantenia activitats de tota mena, sobretot al voltant de la revista clandestina Curial, junt a Antoni Comas, Joaquim Molas i Joan Ferran Cabestany. També freqüentava el Club 49 i els Estudis Universitaris Catalans, on conegué Ferran Soldevila, amb la voluntat de fer una tesi de cinema.
El 1961, junt amb Remei Margarit i Josep Maria Espinàs fundà el grup de cantants catalans Els Setze Jutges amb la intenció d'impulsar el moviment de la Nova Cançó i reivindicar la normalització del català en el món de la música moderna. El seu mirall era la cançó francesa de Georges Brassens o Léo Ferré i el folk autòcton.
Va fundar el Cercle Lumière de l’Institut Francès, i el primer cineclub infantil de Catalunya (1957). També va crear una Col·lecció Cinematogràfica Catalana en uns salons de la llibreria familiar. Ambdós fets van impulsar la naturalesa artística del cinema a Catalunya. Porter contribuïa a la recuperació de pel·lícules i a la difusió de la cultura cinematogràfica. La seva tasca va permetre crear una base per a la formació de les següents generacions.
El 1969 aconseguí portar el cinema a la universitat, en una parcel·la pròpia al departament d'història de l'art. Porter es va dedicar, sobretot, a recuperar material fílmic de començaments del segle XX, i gràcies a la seva tasca es van poder salvar moltes pel·lícules d'aquella època, la majoria inèdites en el seu moment. Algunes eren de pares del cinema com Segundo de Chomón o Fructuós Gelabert, a partir dels quals va fer curtmetratges antològics.
A les primeres eleccions al Parlament de Catalunya va tenir una activa participació política, encara que no va poder estar finalment entre els llocs electes. Finalment hi accedí amb Esquerra Republicana. Va exercir el càrrec de director de cinematografia de la Generalitat de Catalunya entre 1977 i 1986, impulsant la Filmoteca de la Generalitat. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi.
L'any 1992 va ser guardonat amb el Premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. Així mateix, des de 1996 va ser rector de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada i des de 2001, també va ser president del patronat.
Entre els anys 1990 i 2004 va ocupar diversos càrrecs dins de la Intersindical-CSC.
Especialista reconegut en cinema soviètic, va ser autor de la Història del cinema rus i soviètic (1968), així com de nombrosos estudis, com Adrià Gual i el cinema primitiu de Catalunya: 1897-1916 (1985), i la Història del cinema a Catalunya: 1895-1990 (1992). Altres títols seus són: Cinema per a infants (1963), Las claves del cine (1989), La filmoteca ideal (1995) i Cinema i televisió (1996).
Tambè va ser autor del llibre "Renoi, quina portera!" en 1986, que no te res a veure amb el cinema però que es molt bò.

RAIMON

Nascut Ramón Pelegero Sanchis al carrer Blanc de Xàtiva (carrer que citarà en moltes de les seues cançons) el 2 de desembre de 1940, de jovenet va treballar un parell d'anys a l'emissora de ràdio de la seua ciutat, on s'introduïx en el món del disc i coneix les interpretacions de gent tan diversa com Juliette Gréco, els Platters o Juanito Valderrama.

Als vint-i-un anys es trasllada a València per estudiar història: és llavors quan descobrix la seua pròpia cultura i fa les primeres lectures d'Ausiàs March, Espriu, Pla i Fuster, entre d'altres; abans, però, ja havia ja nascut la seua primera cançó, Al vent, sorgida de l'experiència d'anar de paquet en un trajecte amb moto.
L'any 62, Raimon fa la seua primera actuació pública en el lliurament d'uns premis literaris; poc després, en acabar un aplec a Castelló on participen Els Setze Jutges, canta per a ells a una taverna: Josep Maria Espinàs queda impressionat i el convida a actuar al Fòrum Vergés de Barcelona. L'èxit és immediat: Raimon sorprén per la forma i pel contingut de les seues cançons; pel crit, per l'existencialisme rebel que desprenen els textos. S'allunya de la manera de fer «a la francesa» dels Jutges i oferix una visió del món que no prové de la burgesia barcelonina d'on provenen Espinàs, Delfí Abella, Enric Barbat i companyia, sinó de les classes treballadores valencianes. Molt ràpidament, el 1963 apareix, publicat per Edigsa, el seu primer disc: un EP que conté Al vent, Som, La pedra i A cops, que esdevindria un èxit de vendes inesperat.

Arran de l'èxit va rebre la proposta de participar al Festival de la Cançó Mediterrània amb una cançó en català. Reticent a l'inici, Raimon acabà acceptant «per voluntat de servei al país i a la llengua». Raimon, encorbatat i sense guitarra, cantà junt amb Salomé (que interpreta la veu femenina del tema) Se'n va anar, una cançó d'amor de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell; Manuel Fraga, llavors ministre espanyol d'Información y Turismo, comentà: «No pasa nada porque haya una canción en catalán». La cançó, votada pel públic, va guanyar el primer premi: a partir d'este moment, la Cançó catalana (considerada fins aleshores com un fenomen minoritari i inofensiu), començaria a rebre assíduament les atencions de la censura i de les institucions franquistes, amb el rosari de prohibicions que això comportava.

Immediatament aparegué el segon EP amb Se'n va anar i tres temes més: l'existencialista Disset anys, Cançó del capvespre (la primera musicació que fa Raimon, d'un poema de Salvador Espriu) i Ahir (ràpidament coneguda pel seu subtítol, Diguem no), que durant molts anys hauria de ser cantada amb algunes alteracions respecte del text original: així, «Hem vist tancats a la presó homes plens de raó» es convertiria en «Hem vist que han fet callar molts homes plens de raó». Més tard, Raimon confessà que va voler posar juntes Se'n va anar i Diguem no perquè, si prohibien el disc, haurien de prohibir ambdós cançons.

El 1964 apareix un tercer EP del qual destaquen les cançons D'un temps, d'un país i Cançó de les mans; el mateix any veu la llum un primer LP, enregistrat en directe amb un públic reduït, que conté versions de la majoria de les cançons publicades prèviament: Al vent, Som, La pedra', A cops, Perduts, Disset anys, Cançó de les mans, Diguem no, D'un temps, d'un país, La nit i dos temes nous (Si em mor i Cantarem la vida). Curiosament, la censura va obligar a afegir a este tema un cor que repetix «Israel, Israel» on sentim «Cantarem la vida d'un poble que no vol morir», pressumiblement perquè que l'oient no pensara que feia referència a un país més proper.

El 1965 Raimon canta per primera volta en solitari a l'Aliança del Poble Nou de Barcelona sense la companyia dels Jutges o d'altres cantants; el mateix any comencen les seues activitats internacionals: és cridat de la Universitat belga de Lovaina i publica un EP amb quatre cançons d'amor dedicades a la que l'any següent esdevindria la seua dona (els temes són En tu estime el món, Treballaré el teu cos, Si un dia vols i No sé com).

L 'any següent té lloc el seu històric recital a l'aire lliure a l'Institut Químic de Sarrià (el primer acte realment massiu de la Nova Cançó), fa les primeres actuacions a París (a la Mutualité i a l'Olympia) i Alemanya i apareix, amb una coberta de Joan Miró, l'àlbum Cançons de la roda del temps, musicació íntegra de la secció central del llibre d'Espriu El caminant i el mur: dotze poemes que tracen el cicle solar i alhora el cicle vital de l'home, als quals Raimon afig com a cloenda un tema de caràcter més aïna cívic que metafísic, Inici de càntic en el temple, que tindrà un enorme èxit gràcies especialment al seu contundent final: «Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble».
El 1967 fa al Teatre Romea la que serà la primera tanda de recitals d'un cantant català; també actuà a Cuba, Suïssa i altres països. Arran d'un concert celebrat el 28 de gener al Palau de la Música Catalana, apareix l'àlbum en viu Raimon al Palau amb dotze cançons, cap d'elles inèdita discogràficament: allò més remarcable de l'àlbum és l'intensíssim ambient que respira l'enregistrament, on Raimon és, més que un cantant, el portaveu d'unes inquietuds socials i polítiques compartides per un públic cada vegada més ampli. El mateix any apareix el seu últim EP, del qual reïxen Petita cançó de la teva mort de Salvador Espriu (dedicada a Bartomeu Rosselló-Pòrcel) i un nou clàssic, País Basc, on l'expressió «Gora Euskadi» ha de ser substituïda per «Gora gora».
El 1968 publicaria el primer disc amb Discophon, amb el poema d'Espriu Indesinenter; aquell mateix any va fer dos històrics recitals més: l'un, al desaparegut Price, en un festival a favor del moviment obrer; l'altre, a la Facultat d'Econòmiques de Madrid. Arran d'est últim concert escriuria la cançó Divuit de maig a la Villa i cantà també a Mèxic, Alemanya, Suïssa i Cuba.
Un any més tard tornaria a actuar a l'Olympia parisenc, resultant-ne un nou LP publicat només a França, amb temes inèdits fora d'eixa república com Contra la por.

Després d'un nou senzill que incloïa la seua primera musicació d'Ausiàs March, Veles e vents, el 1970 trau el disc Per destruir aquell qui l'ha desert, arranjat per Lleó Borrell i amb una portada d'Antoni Tàpies: la primera cara, íntegrament dedicada a musicacions de poetes catalans del segle XV, conté el poema Desert d'amics -el títol original, Presoner, fou tombat per la censura- de Jordi de Sant Jordi; un fragment del Llibre dels bons amonestaments d'Anselm Turmeda titulat Elogi deIs diners; i quatre poemes d'Ausiàs March (Veles e vents, Així com cell, Quins tan segurs consells i Si com lo taur). En la segona cara, a més de l'Indesinenter espriuà ho troba cinc temes amb text del mateix Raimon: Societat de consum -una de les poques cançons amb tractament irònic-, Quan creus que ja s'acaba, De nit a casa, T'ho devia i Sobre la pau.

El 1971 va traure un altre LP que incloïa 13 de març, cançó dels creients -una cançó composta arran d'un altre recital especialment emotiu- i la cançó d'amor Quan te'n vas. El mateix any apareixien discs seus a França, els Estats Units i l'Uruguai alhora que actua a este mateix país i també a Xile i l'Argentina: durant un parell d'anys, Raimon publicava altres discos a l'estranger i feia centenars de recitals multitudinaris.

El 1973 publica el llibre Poemes i cançons, prologat per Manuel Sacristán, i a l'any següent publica el disc A Víctor Jara, amb la col·laboració de músics d'avantguarda francesos com Michel Portal, que inclou molts poemes musicats d'Ausiàs March (No em pren així, Lo jorn ha por), Joan Roís de Corella (Si en lo mal temps), Joan Timoneda (So qui so) i Pere Quart (Una vaca amb un vedellet en braços); els texts originals de Raimon són T'he conegut sempre igual (cançó sobre la clandestinitat escrita arran d'una trobada fortuïta amb el perseguit Gregori López i Raimundo), Molt lluny (una revisitació nostàlgica de l'adolescència), Morir en aquesta vida (una negació del suïcidi que compta amb una citació literal de Maiakovski), el tema sobre la trentena Amb tots els petits vicis i la superba cançó d'amor Com un puny (escrita amb decasíl·labs amb cesura a la quarta síl·laba a la manera d'Ausiàs March i una rima consonant insòlita en Raimon). La dedicatòria a Víctor Jara queda justificada amb la inclusió d'Amanda, versió valenciana de la cançó de Jara Te recuerdo, Amanda. El mateix any apareixen dos àlbums més: l'un a França, T'adones, amic, amb diverses cançons prohibides al sud dels Pirineus; l'altre, Campus de Bellaterra, enregistrat en directe en un multitudinari recital multitudinari a la l'Autònoma de Barcelona on hi trobem diverses cançons inèdites a l'estat, totes amb un fort contingut cívic: Qui ja ho sap tot, A un amic, 18 de maig a la Villa, No em mou el crit, Quan jo vaig nàixer i el poema d'Espriu dedicat a Pompeu Fabra El meu poble i jo.

L'any 1975, mentre Franco agonitza, Raimon estrenava al Palau d'Esports de Montjuïc un dels seus temes clàssics, Jo vinc d'un silenci, moment recollit en el documental La Nova Cançó de Jaume Casas. L'any següent, en plena efervescència predemocràtica, cantava al Pabellón Deportivo del Real Madrid, el primer d'abril el que havia de ser el primer de quatre recitals, però els altres tres foren prohibits. L'increïble ambient del concert queda recollit en un àlbum doble, El recital de Madrid. L'estiu del mateix any actuà per primera i última vegada a les Sis Hores de Cançó a Canet, l'edició més multitudinària amb més de seixanta-mil persones omplint el Pla d'en Sala: en un dels moments més emotius de la nit, durant l'actuació de Raimon (exactament mentre cantava Inici de càntic en el temple) una grua elevà una enorme senyeraquatribarrada.

A partir d'aquell moment, Raimon dedicaria molts esforços per evitar entrar al «Museu de la Resistència»: encara que durant el 1977 va fer quatre actuacions al Palau d'Esports, cada volta anva fugint més dels concerts multitudinaris i es negavà a «cremar-se» en actes organitzats per partits polítics. També començaria a actuar acompanyat per un contrabaixista abans de comptar amb tot un grup darrere; fins aleshores, Raimon sempre havia ocupat l'escenari tot sol, amb la seua guitarra.

Abans d'anar-se'n a fer una primera gira al Japó, el 1977 tragué l'àlbum Lliurament del cant, que recollia poemes de Timoneda (Bella, de vós so enamorós, Qui té anguila per la cua), Espriu (Potser arran de l'alba) i uns quants texts propis: Qui pregunta ja respon, Un lleu tel d'humitat, Tristesa el nom, Com una mà, Que tothom, A Joan Miró -cançó no precisament nova, però sí inèdita a l'estat espanyol- i una versió en estudi de Jo vinc d'un silenci.

Dos anys després (el 1979) apareixia un nou àlbum que presentaria amb set recitals al Palau de la Música: Quan l'aigua es queixa inclou poemes d'Espriu (Nous cants de llibertat i la irònica i insòlitament swing I beg your pardon), Ausiàs March (Si em demanau i On és lo lloc), i texts propis: Als matins a ciutat, L'última llum, Un sol consell, No el coneixia de res, Fou un infant, Perquè ningú no em contarà els seus somnis, I després de creure tant i Andreu, amic –dedicada a l'escultor Alfaro. Amb estes cançons, Raimon assolia la maduresa poètica, alhora que fugia del reduccionisme amb què molts volien desqualificar-lo i arraconar-lo.

Anys 80

Per tal d'arreplegar tota la seua obra, el 1981 va regravar totes les seues cançons amb nous arranjaments de Manel Camp i Antoni Ros-Marbà, resultant-ne un conjunt de deu discs on els temes queden agrupats temàticament: Orígens, Cançons d'amor, Ausiàs March, Dedicatòries, Cançons de la roda del temps (Espriu), He mirat aquesta terra (Espriu), Poetes dels segles XV i XVI, Amb els silencis i les nostres paraules i L'aigua del temps que vius; el desé disc (Testimonis) està dedicat a enregistraments en directe i inclou una versió d'Al vent cantada en japonés per una coral nipona. Els únics temes inèdits que incorpora Raimon. Totes les cançons (premi Ciutat de Barcelona) són algunes esplèndides musicacions de Roís de Corella, Timoneda, Ausiàs March i Espriu.

L'any 1983 publicava Les hores guanyades, un dietari amb interessants pensaments sobre el moment polític -l'intent de colp d'Estat del 23 de febrer el sorprén en plena gravació-, la faena artística i molts temes més; a partir d'eixe moment, Raimon es prodigaria poc en públic i enregistrarà amb comptagotes: en 1984 publicà un nou àlbum, Entre la nota i el so, amb temes com Lluny de la pedra i de l'aigua o Al meu país la pluja.

L'àlbum següent (1987) marca un idil·li fugaç amb la música electrònica i amb instruments com la bateria i els sintetitzadors (els arranjaments són fets per un percussionista, Ezequiel Guillén Saki): en la presentació del disc al Palau, Raimon actuava per primera vegada quasi tot el recital sense agafar a la guitarra i assajava un joc gestual amb efectes brillants com, per exemple, el final de Com un puny. Presències i oblit compta amb temes d'un marcat caràcter intimista: Del blanc i el blau, La mar respira calma -escrit a la manera d'Espriu- o Primer parlaré de tu.

Raimon tardaria exactament una dècada en gravar un disc de cançons noves, però això no vol dir que estiguera inactiu: havia format un grup estable d'acompanyament que li anava com l'anell al dit -guitarres, contrabaix, violoncel i acordió- i actuava amb mesura i només en condicions «artísticament òptimes».

Anys 90

L'any 1992 feia una nova gira pels Japons i també cantà en diverses universitats dels Estats Units. El mateix any, sorprendre a més d'u en fer-se càrrec d'un programa a TVE-Catalunya dedicat al món del llibre, Literal.

El dia de Sant Jordi de 1993 tingué lloc un gran recital al Palau Sant Jordi davant uns dihuit mil espectadors amb motiu del trenté aniversari de la publicació d'Al vent. Raimon va cantar moltes cançons, però per l'escenari també passaren també molts artistes que han compartit experiències amb ell al llarg de molts anys: l'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el portugués Luis Cilia i el mític folklorista nord-americà Pete Seeger; els convidats locals són Serrat (antic rival i amic reconciliat), Ovidi Montllor -poc abans de declarar-se-li el càncer que acabaria amb la seua vida-, i Pi de la Serra. També hi actuaren el grup japonés Warabi-za, la Coral Sant Jordi dirigida per Oriol Martorell i la Lira Ampostina.

El mateix any publicà una nova Integral, ara en CD: l'obra, guanyadora del Palmarès des Palmarès que atorga la Nouvelle Académie du Disque Français, aplegava un total de cent vint-i-una cançons dividides en Orígens i dedicatòries, Cançons d'amor i de lluita, Cançons de la roda del temps i d'altres poemes de Salvador Espriu, Ausiàs March i alguns poemes dels segles XV i XVI, Aquest cant vol ser plural i Coincidències, dissidències, indecències i algunes rareses (est últim, dedicat a enregistraments en directe).

A l'inici del 97 apareixia un disc amb cançons noves: Cançons de mai, de nou amb arranjaments de Manel Camp, comprenia set noves musicacions dAusiàs March i sis temes propis, entre els quals cal destacar la irònica i punyent Sol·liloqui sol·lipsista que fins i tot donaria lloc a un insòlit videoclip. El mateix any se li concedí la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, havent refusat uns quants anys abans la Creu de Sant Jordi. Amb el títol Cançons de mai. Cançons de sempre, Raimon faria actuacions a Perpinyà, a Xàtiva -li negaren un teatre de la ciutat de València amb excuses-, a Mallorca i de bell nou al Palau, ple de gom a gom durant molts dies; també va fer una gira molt comentada pel Regne Unit. Un dels fets més sonats de l'any va ser la xiulada que rebé a la Plaza de las Ventas madrilenya, on actuava en un acte d'homenatge a Miguel Ángel Blanco (regidor basc del PP assassinat per ETA), on un sector del públic no acceptava que Raimon cantara en «la modalitat del català que es parla al País Valencià» en recordant que la cançó País Basc fou prohibida durant la dictadura franquista. L'acte va ser retransmés per TVE, i el fet de la xiulada tindria un ressò notable.

A final d'any apareixia el CD Recitals al Palau, l'enregistrament d'una selecció de temes presos de les actuacions abans esmentades: al llarg , una antologia raimoniana de vint-i-dos cançons amb la qual, rant a la fi de segle, Raimon ha demostrava la vigència i l'atemporalitat del concepte de cançó que representa; el 1999 publicà una compilació amb tots els seus temes de caràcter amorós: Les cançons d'amor.

El 2000 treia una Nova integral amb diverses cançons inèdites: les adés esmentades i noves musicacions de poemes dels autors del segle XV Francí Guerau, Jordi de Sant Jordi, Mossèn Estanya, Bernat Metge i Jaume Roig (el truculent fragment de l'hostalera de París que es troba en l'Espill). La nova Integral també replegava les dos

OVIDI MONTLLOR

Ovidi Montllor i Mengual, conegut com a Ovidi Montllor, (Alcoi, 4 de febrer de 1942 - Barcelona, 10 de març de 1995) fou un cantautor i actor valencià que formà part del moviment de la nova cançó catalana.
Debutà el 1962 amb el grup teatral La Cazuela, d'Alcoi. Als 24 anys se n'anà a Barcelona, on actuà amb grups de teatre independents, com el del CICF, i més tard amb les companyies de Núria Espert i Adrià Gual. El 1968 inicià una carrera destacada com a cantant, sovint acompanyat de Toti Soler, amb música pròpia sobre texts d'Espriu, Estellés, Pere Quart i d'ell mateix. Entre les seues peces musicals més populars destaquen:
La samarreta
La fera ferotge
Homenatge a Teresa
Perquè vull
L'escola de Ribera
L'any 1995 moria a Barcelona a conseqüència d'un càncer d'esòfag. Cinc mesos abans, el seu poble natal (Alcoi) li havia tributat un emotiu homenatge.

[edita] Filmografia
Un altre àmbit en el qual Ovidi destacà fou el cinema. Intervingué, entre d'altres, en les pel·lícules següents:
Spanish Fury
Furtivos
Josafat (televisió)
El beso de la mujer araña
La nova cançó
La ciutat cremada
L'obscura història de la cosina Montse
La portentosa vida del pare Vicent
The Truth on the Savolta Affair
Companys, procés a Catalunya
L'hivernacle
Todos a la cárcel

[edita] Discografia
La Fera ferotge / Cançó de les balances (EP 1968)
Història d'un amic / La fàbrica Paulac (EP 1969)
Sol d'estiu / Ell (senzill 1971)
Un entre tants... (1972)
Crònica d'un temps (1973)
A Alcoi (1974)
Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor (1975)
Ovidi Montllor a l'Olympia (1975)
De manars i garrotades (1977)
Bon vent... i barca nova! (1979)
Ovidi Montllor diu 'Coral romput' (doble 1979)
4.02.42 (1980)
Ovidi Montllor... per sempre (recopilatori pòstum 1995)
Antologia (13cd 2000)

MARIA DEL CARME GIRAU

Maria del Carme Girau (València, 1940) és una cantant i compositora valenciana que va formar part de la Nova Cançó fins que, a finals dels anys 60, ho va deixar per continuar la carrera de farmacèutica.

Biografia
Originària de Simat de la Valldigna, Maria del Carme es va integrar al grup Els Setze Jutges l'any 1964, mentre estudiava Farmàcia a Barcelona, però va ser una veu efímera: amb la separació dels Setze, l'any 69 va abandonar la cançó i es va deslligar definitivament dels altres components del grup en traslladar-se a Madrid i Vigo[1] per motius professionals. L'any 2007 va rebre la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya com a membre dels Jutges.[2]

Discografia
L'escriptor Joan Fuster va reconéixer la vàlua de la Girau en una presentació d'un dels seus discs, l'any 66: [3] la seua producció només abasta tres EP de quatre temes cada un, però significatius pel que fa a l'aportació valenciana a la Cançó.
Maria del Carme Girau: Les cançons dels 3 EP's (PM Produccions, 1998)
L'any 98, el també cantautor valencià Paco Muñoz va publicar una reedició en CD de la discografia completa en la seua productora, distribuïda per Actual Rècords.[4] Les cançons que conformen el repertori són:
Bon amic
Plou... plou
Ben sols
Si fa sol
El camí
L'arbre sec
Que no, que sí
Insomni
Com una boira
Cançó de bressol
El testament d'Amèlia
L'hereu Riera
El rei mariner
Les quatre últimes són peces populars que també han sigut tocades o enregistrades per altres intèrprets com, per exemple, Al Tall (L'hereu Riera); a Maria del Carme Girau l'han versionada Paco Muñoz i Lluís Miquel (L'arbre sec, en el seu espectacle Cançons de la Cançó) i Les Mãedéus (Plou, plou, en un homenatge a Joan Pellicer).

MARTI LLAURADÓ

Martí Llauradó va ser un cantautor nascut a Barcelona i que fou membre del grup "Els Setze Jutges".

Llauradó era estudiant de música quan va entrar a formar part com a membre dels Setze Jutges el 1965, va ser el desè "jutge". Va enregistrat només un parell de discos EP encara que de gran interès, era autor i intèrpret amb encerts estimables en la musicació de texts de poetes, concretament del poeta Joan Salvat-Papasseit. La seva tasca com a cantautor va ser breu, abandonà la cançó a finals dels anys 60, després d´alguns èxits entre el públic català, encara que sense una dedicació continuada.
Joan Manuel Serrat inclou en el seu disc d'homenatge a la Nova Cançó "Banda sonora d'un temps, d'un país" una versió del poema de Joan Salvat-Papasseit musicat per Llauradó titulat "Venedor d´amor". Ja el 1977 Serrat havia enregistrat en el seu disc "Res no és mesquí" el tema "Pantalons llargs" amb música de Llauradó, una peça inèdita fins que Serrat l'enregistrà en el seu doble disc homenatge.

El 2007 va ser guardonat amb a Medalla d´Honor del Parlament de Catalunya en reconeixement per la seva tasca cultural realitzada als "Setze Jutges".

GUILLEM D'EFAK

Guillem Fullana i Hada d'Efak (Guillem d'Efak) fou un cantant, escriptor i actor manacorí. Va néixer a Río Muni, Guinea Equatorial, el 1929, i morí a Mallorca el 1995. Fill d'un funcionari colonial, als 3 anys s'establí a Manacor, i el 1964 es traslladà a Barcelona on visquè fins al 1980, en què es mudà novament, aquesta vegada a Palma, on treballà com a guia turístic. Durant la seva etapa a Barcelona obrí diversos cafès teatre (Cova del Drac, La Cucafera) dedicats a la cançó en català.
Treballà la cançó popular mallorquina, el blues i el jazz, i actuà a Andorra, Catalunya, Londres, Mallorca, Perpinyà i Zuric. Gravà diversos discs, tant amb cançons seves com d'altres (Veu de Mallorca, Blues, Balada d'en Jordi Roca, Cançó de Son Coletes, Cançó per les dones...)
Com a escriptor cultivà la poesia (El poeta i el mar, 1965, Madona i l'arbre, 1969, El poeta i la nina, 1974, Erosfera, 1982), el teatre ( J.O.M., 1967, La mort de l'àvia, 1968, Paisajexlindos, 1988) i la narrativa (Les vacances d'en Jordi, 1968 i La ponentada gran, 1975).

Premis
Artur Martorell 1965 pel disc El Dimoni Cucarell
Sant Jordi d'Or 1967 per Plou i fa sol
Carles Riba 1969 per Madona i l'arbre
Ciutat de Palma 1973 per la nova versió en dos actes de J.O.M.

JOAN MANUEL SERRAT

Joan Manuel Serrat i Teresa (Barcelona, 1943), conegut sobretot com Joan Manuel Serrat o senzillament Serrat, és un dels cantautors i músics catalans més populars. La seva obra es desenvolupa indistintament en català i castellà.

Nascut al barceloní barri del Poble-sec, el 27 de desembre de 1943, és fill de pare català i mare aragonesa. L'any 1960 va obtenir el títol de torner-fressador a la Universitat Laboral de Tarragona, i el 1964 acabà els estudis a l'Escola de Pèrits Agrícoles de Barcelona. Després es matriculà a la Facultat de Ciències Biològiques, però la cançó va aturar els seus estudis.
La primera porta per donar a conèixer les seves cançons l'obre Salvador Escamilla, que el convida sovint al programa Radioscope. Allí l'escolta Miquel Porter. Resultat: el 1965 entra als Setze Jutges, amb el número 13, i grava per a Edigsa el seu primer EP, que conté un tema mític: "Una guitarra", i tres cançons més o menys oblidades: "El mocador", "Ella em deixa" i "La mort de l'avi".
El seu èxit és rapidíssim i contundent, gràcies al seu charme personal, la seva veu, tremolosa però clara, unes melodies fàcils de retenir i uns textos sentimentals i alhora dignes. De fet, Serrat encén el fenomen dels fans, desconegut fins aleshores en la cançó catalana.
El seu segon EP (1966) confirma la seva línia ascendent. Conté tres temes indispensables de la seva primera època: Ara que tinc vint anys, El drapaire i Sota un cirerer florit, al costat de Quan arriba el fred, que va passar més desapercebuda.
Abans d'acabar l'any, publica un tercer EP, amb la cançó Les sabates (Les souliers), adaptada per Delfí Abella, i tres temes propis que es convertiran en èxits impressionants: Me'n vaig a peu, Paraules d'amor i Cançó de matinada. Amb aquesta última cançó, Serrat es convertirà també en una figura important a la resta de l'Estat espanyol.
El 1967 Serrat és ja un intèrpret consagrat que mou multituds, com ho demostra fent el seu primer recital al Palau de la Música, en solitari. Aquest mateix any guanya diversos premis, entre altres el Gran Premi del Disc Català i el títol Important de l'Any.
Publica un primer LP, amb arranjaments musicals molt simples, que recull cinc cançons ja enregistrades prèviament (Ara que tinc vint anys, Una guitarra, El drapaire, La mort de l'avi i Me'n vaig a peu), i cinc d'inèdites: Balada per a un trobador, Els vells amants (cançó fortament inspirada en el tema de Brel Les vieux, encara que li falta la duresa d'aquesta última), Els titelles, Cançó de bressol (en la qual s'inclou una estrofa popular, cantada en castellà, la qual cosa desencadenà les primeres crítiques en els sectors més lingüísticament puristes de la cançó) i, sobretot, l'incombustible tema La tieta, que apareix paral·lelament en un SG amb Cançó de bressol. Aquest mateix any apareix Joan Manuel Serrat. Música sola, un àlbum amb versions instrumentals de deu cançons serratianes.
Joan Manuel Serrat anuncia la seva decisió de cantar també en castellà, opció que provoca una crisi sense precedents en les files de, l'encara nova, cançó catalana. Es formaren dos fronts, basats respectivament en el monolingüisme militant (Raimon, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet...) i en defensa del bilingüisme (Guillermina Motta, Salvador Escamilla, Enric Barbat...). Haurien de passar molts anys perquè la relació entre cantants, que ni tan sols acceptaven compartir escenari, es restablís.
El fet és que el pas al castellà de Serrat, no podia sinó ser vist amb bons ulls pel règim, que començava a estar inquiet pel fet que cançons en català poguessin convertir-se en èxits a la totalitat de l'estat.
La "castellanització" de Serrat va a tenir el seu "premi": va ser elegit per representar Espanya al Festival d'Eurovisió (que estava guanyat per endavant, després de pactes previstos), amb un tema de interès molt limitat, escrit pel Dúo Dinámico: La, la, la.
Però Serrat, conscienciat i molt pressionat des de Catalunya, va destapar la caixa dels trons negant-se a cantar si no ho feia en català. Enmig de l'escàndol va ser substituït a més córrer per Massiel, que guanyà el Festival, que va ser presentada per tots els mitjans de comunicació com a una nova "Agustina d'Aragó", mentre l'"antiespanyol" Serrat, començava una llarga etapa de prohibicions i quedava vedat a Televisión Española.
Tot i això, Serrat no es queda inactiu, i s'estrena com a actor (no gaire bo, tot cal dir-ho) en la pel·lícula d'Antoni Ribas Paraules d'amor, i fa una gira per Europa i per Amèrica llatina. Des d'aleshores no deixa de viatjar, i es convertirà en un cantant molt popular i molt volgut en terres d'Amèrica llatina, on li diuen afectuosament el nano.
Per altra banda, a més a més del disc senzill amb el La, la, la, que apareix abans de tot el garbuix, publica dos discos en català. Un SG amb Per Sant Joan, amb lletra de Serrat i música de Juan Pardo i Antonio Morales, i Marta, una bellíssima cançó d'amor, que tornarem a trobar en un proper LP, i l'LP Cançons tradicionals, que reuneix versions amb arranjaments d'Antoni Ros-Marbà no gaire ben rebudes pels puristes del folklore. El ball de la civada serà l'únic d'aquests temes populars que Serrat acostumarà a interpretar en els seus concerts, al costat de les seves pròpies cançons, fins que el 1999 reprèn per sorpresa la Cançó del lladre en la gira de presentació d'Ombres de la Xina.
L'any 1969, a més de tenir una nova experiència cinematogràfica (La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua, de Rovira Beleta), de cantar novament al Palau de la Música i de fer una sèrie de recitals al Teatre Tívoli, Serrat publica tres LP, un en català i dos en castellà. El disc en català, sense títol, conté algunes cançons conegudes, (Paraules d'amor, Marta i Cançó de matinada) i set d'inèdites, d'una gran qualitat: Com ho fa el vent, La Carmeta (retrat d'una vella prostituta que fa pensar en la cançó La Marie Vison, popularitzada per Ives Montand), De mica en mica, En qualsevol lloc, Saps, Camí avall i L'olivera. El qui fa els arranjaments musicals de l'àlbum, Ricard Miralles, serà, durant molts anys, el creador d'un "so Serrat", absolutament original i identificable entre mil. Els discos en castellà són un àlbum amb temes propis (on destaca la musicalització del poema de Rafael Albertí La paloma) i un àlbum monogràfic amb poemes d'Antonio Machado.
A partir d'aquest moment, Serrat alterna la producció en català i castellà, encara que amb el temps serà aquesta última la que tindrà un pes més considerable. Serrat ha enregistrat un total de deu àlbums en estudi en català i quinze en castellà.
El 1970 apareix un dels millors discos de Serrat, batejat senzillament amb el nom de Serrat 4. Serà presentat al públic al barcelonès teatre Coliseum, i compta amb deu cançons, gairebé totes magistrals. Sentimental i picaresc, home de barri i universal, populista sense demagògies, amb aquest àlbum Serrat arriba a la maduresa, i també al cim de la seva inspiració melòdica. A partir de aquí, encara que els seus textos seran cada vegada mes interessants i elaborats, les músiques, amb algunes excepcions, patiran d'una certa reiteració.
Durant els anys següents Serrat no grava en català. Té alguna nova experiència cinematogràfica, fa moltes actuacions, i, per fi, el 1973 torna a aparèixer a Televisión Española en un especial del programa A su aire, gravat a l'Aliança del Poble Nou.
El mateix any surt Per al meu amic, un àlbum amb temes interessants, com Helena (clarament inspirada en el crescendo que Jacques Brel aplicava a cançons com Ces gens-là), al costat de cançons sorprenents, com Per al meu amic, un tema molt sensual sobre l'amistat entre dos homes, i El vell, sobre un poema de Joan Vergés.
Passen alguns anys més, sense discos en català. El 1975, després d'unes declaracions fetes a Mèxic sobre els afusellaments del mes de setembre anterior, Serrat es veu obligat a mantenir-se exiliat. A França, el 1976 canta al teatre Bobino de París, on coincideix amb Georges Brassens. Quan torna de l'exili, el mateix 1976, fa una gira triomfant pels barris de Barcelona, a benefici de les associacions de veïns, gira que culmina en un recital en el Palau d'Esports de Montjuïc. Aquest mateix any, podem veure'l en un petit paper (un deficient mental que balla amb una mòmia d'un convent de monges, saquejat durant la Setmana Tràgica), a la pel·lícula La ciutat cremada, d'Antoni Ribas.
El 1977 apareix un nou disc en català: Res no és mesquí. Es tracta d'una recopilació de musicacions de poemes de Joan Salvat-Papasseit, "poeta de barri", amb qui Serrat té una forta afinitat estètica, ideològica i sentimental (ja en Quasi una dona deia "Vull ser mestre d'amor com en Salvat"). Entre aquestes cançons hi ha Si jo fos pescador (amb música de Rafael Subirachs) i Visca l'amor (amb música de Guillermina Motta). El disc es tanca amb una nova versió de l'esplèndida Cançó per a en Joan Salvat-Papasseit, on les veus de Salvat (citat a partir de textos primerencs en prosa, de caràcter anarquista) i de Serrat acaben foses en una unitat indestructible.
El següent disc en català de Serrat, format majoritàriament per textos propis, arriba el 1980. Es tracta de Tal com raja. Conté tres poemes musicats de J.V.Foix (És quan dormo que hi veig clar), Josep Carner (El gall) i Josep Palau i Fabre (Vaig com les aus). Entre les cançons amb textos propis cal destacar Temps era temps, crònica sentimental de la postguerra, i dues cançons molt deutores de l'univers de Jacques Brel: La noia que s'ha posat a ballar, la protagonista de la qual s'assembla molt a la noia que balla sota el sol amb la indiferència dels qui passegen a Sur la place, i Per què la gent s'avorreix tant?, que és una versió gairebé literal d'una tema poc conegut del cantant belga, escrit per a la pel·lícula Un roi sans divertissement ( Pourquoi faut-il que les gens s'ennuient). Tal com raja, és el primer LP que Serrat grava amb Ariola en català, quan abandona Edigsa (fins ara Edigsa publicava els seus discos en català i Ariola en castellà). Edigsa, coincidint amb la sortida d'aquest àlbum, publica -jugada comercial que Serrat, indignat, denunciarà- un LP anomenat Encontre, que, presentat amb un text de Maria Aurèlia Capmany, recull les dotze cançons dels tres primers EP i els SG de 1968.
El 1984 apareix un nou disc en llengua catalana, Fa vint anys que tinc vint anys, per celebrar els seus quaranta anys. Inclou un poema musicat de Josep Carner, El falcó i un altre de Pere Quart, Infants. El mateix 1984, i després d'una llarga gira, Joan Manuel Serrat publica l'únic àlbum gravat en directe -deixant de banda algun disc pirata d'ínfima qualitat- de la seva carrera. El doble àlbum, titulat En directe, inclou vint-i-tres temes, només cinc dels quals són en català. Encara que el 1987 grava un parell de temes, entre ells Puff,el drac màgic, del disc d'aniversari de Falsterbo Vint anys, el següent àlbum de Serrat en català no apareix fins al 1989. Té un títol d'estratègia comercial, que pot ser llegit indistintament en català i en castellà: Material Sensible, de qualitat irregular. D'aquest disc cal destacar Malson per entregues, confús intent de cançó narrativa on el somni es fon amb la realitat, escrita en col·laboració amb Josep Maria Bardagí. Dues cançons resulten simpàtiques per la seva falta de pretensions: En paus, divertida sàtira de la jet-set i Kubala, tema escrit en honor d'un dels mites de joventut d'un afeccionat al futbol i barcelonista irremeiable.
I els anys passen, Serrat enregistra sobretot en castellà, i passa llargs mesos de gira sobretot a Sud-Amèrica. Finalment, l'any 1995 sorprèn a tothom amb el seu projecte de realitzar un disc i un espectacle en homenatge a la Nova Cançó. El cantant escull trenta-quatre temes enregistrats originalment entre 1962 i 1975. Cal remarcar que és molt discutible fer coincidir el final de la Nova Cançó amb la mort de FrancoFranco]]. La Nova Cançó, com a moviment no supera la crisi interna i la dissolució d'Els Setze Jutges, és a dir, no passa de l'any 1968. Grava un doble CD, Banda sonora d'un temps d'un país, que apareix a principis de 1996 i que presenta en dos recitals multitudinaris al Palau Sant Jordi, de Barcelona, per Sant Jordi del mateix any. El disc recull temes d'Els Setze Jutges: Lletania, de Miquel Porter i Lluís Serrahima, amb música de Jaume Armengol, L'amor perdut, de Joan Ramon Bonet, Si jo fos pescador, poema de Joan Salvat-Papasseit amb música de Rafael Subirachs, Venedor d'amor, un altre poema de Papasseit amb música de Martí Llauradó, A la vora de la nit, de Josep Maria Espinàs, L'estaca, de Lluís Llach, en una versió que alguns consideren "irreverent" -cal tenir en compte les diferències ideològiques entre Llach i Serrat- Quan érem infants, de Delfí Abella, No trobaràs la mar, de Maria del Mar Bonet, Què volen aquesta gent?, amb text de Lluís Serrahima i música de Maria del Mar Bonet, El melic, d'Enric Barbat, Cançó del desig farsant, poema de Sagarra amb música de Guillermina Motta, L'home del carrer, de Pi de la Serra, Havia de ser així, també de Pi de la Serra, esplèndida i gairebé desconeguda, Les floristes de la Rambla, de Miquel Porter, les pròpies Me'n vaig a peu i Paraules d'amor -una versió instrumental, interpretada al piano per Tete Montoliu, que havia acompanyat Serrat en els seus inicis i que havia gravat dos àlbums amb versions jazzístiques de les seves cançons-, El setè cel, de Sisa, Noia de porcellana, de Pau Riba, Flors de baladre, d'Isidor Marí, D'un temps d'un país, de Raimon, Blues en sol, de Guillem d'Efak, El gessamí i la rosa, poema de Carner amb música d'Ia Batista, Perquè vull, d'Ovidi Montllor, La Lilí i l'Alí Babà, de La trinca -en realitat un plagi descarat de la cançó de Boby Lapointe Meli-Melodie, Per Mallorca, d'Al Tall, T'estim i t'estimaré, d'Antoni Parera Fons, amb text d'Antoni Mus, Petita festa, de Toti Soler, sobre un poema xinès de Li-Po adaptat lliurement per Marià Manent, Anirem tots cap al cel, de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, Cançó del soldat avergonyit, fragment de l'obra teatral El retaule del flautista, Tot és gris Misty, tema adaptat per Jaume Piques, que cantava Núria Feliu, Roseta d'Olivella, del Grup de Folk, i tres temes d'autors que van influir en la Cançó: La noia del duro (La fille a cent sous), de Brassens, L'amor que vindrà (Le prochain amour), de Jacques Brel, i Susanna, de Leonard Cohen, adaptades respectivament per Delfí Abella, Josep Maria Andreu i Joan Soler i Amigó.
El disc, d'una excel·lent factura, planteja alguns interrogants. El més greu: ¿fins a quin punt no ha estat utilitzat per aixecar una espècie d'acta de defunció de la Cançó, convertint-lo en un balanç de clausura? En tot cas, Serrat n'ha sortit beneficiat: ell, marginat temps enrere per una Cançó "pura" i monolingüe, s'ha convertit en l'integrador i el reinvicador. "El bo de la pel·lícula". Les coses no són tan senzilles com semblen.
Durant el 1997 i el 1998, Serrat continua les seves gires estatals i americanes (a vegades en companyia d'Ana Belén, Víctor Manuel i Miguel Ríos). El 1997 grava en català, per a Audivis, tres contes sobre fons orquestral, entre els quals La història de Babar. L'abril de 1999, presenta al flamant Auditori de Barcelona el CD Ombres de la Xina, al mateix temps que recupera alguns dels seus temes clàssics.
El 2006 treu el disc Mô, nom que transcriu la manera com els baleàrics pronuncien Maó, localitat on el cantant passa algunes temporades.
Actualment, tots els àlbums originals de Serrat es troben disponibles en format CD, publicats per BMG Ariola. Només romanen "introbables" alguns temes publicats en discos SG o EP.
Pel que fa a la bibliografia, s'han publicat diversos llibres sobre la vida i obra de Joan Manuel Serrat, entre d´altres Serrat, de Manuel Vázquez Montalbán (1973), Joan Manuel Serrat, de Joan Manuel Escrihuela (1992) o Serrat, canción a canción de Luis García Gil (2006).
Les cançons de Serrat han estat enregistrades per diversos intèrprets, moltes vegades en altres idiomes. Mina Mazzini, Gino Paoli, l'israelià David Brossa, la brasilera Maria Bethania (col·laboradora en l'àlbum Sincerament teu, que Serrat grava en portuguès l'any 1986), Gloria, Miguel Ríos, el Grup Estel, Mocedades, Julio Madrid, The London Symphony Orchestra, Dyango, Manzanita, Llorenç de Santamaria, l'Orquestra Plateria, el gallec Carlos Emilio Pons, Montserrat Caballé, Moncho, Núria Feliu entre d´altres.