PAU RIBA

Pau Riba (Palma, 1948) és un artista i escriptor polifacètic, reconegut principalment per la seva carrera musical com a cantant. La seva obra, iniciada a finals de la dècada dels 60 i emmarcada dins el moviment de la contracultura, ha tingut un reconeixement relatiu per part de la crítica i una repercussió limitada en el gran públic malgrat el seu segell únic i intransferible d'«artista total»: la peça més destacable n'és el disc doble Dioptria (sic), que va ser escollit millor disc en català del segle XX per la revista Enderrock.
Riba té cinc fills de quatre dones diferents -dos d'ells, Pauet i Caïm, també músics- i actualment viu a Tiana (el Maresme).
Descendent d'una família burgesa catalana, nét del diputat i fundador d'Unió Democràtica de Catalunya Pau Romeva per via materna i del poeta i humanista Carles Riba i de la poetessa Clementina Arderiu per via paterna, Pau Riba va néixer el 1948 a Palma de Mallorca dins un ambient purità, cristià, culte i catalanista; en canvi, ha estat un referent cultural alternatiu: iconoclasta i inclassificable, transgressor i heterodox, mutant, escriptor, rocker, periodista, hippie, dissenyador...

El 1967 va demanar ser admès en Els Setze Jutges, però no el van acceptar per manca de coincidència estètico-musical amb els líders del grup, en trobar-lo molt més a prop de Dylan que no pas de Brel o de Brassens. Ell, en resposta, va fundar el Grup de Folk junt amb un grup d'amics (Arnella, Sisa, Batiste, Oriol Tramvia...): un col·lectiu amb un nombre de membres més inespecífic, defensors d'una cançó més popular i combativa; aquell mateix any va editar el seu primer senzill, Taxista.
El concert dut a terme pel Grup de Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona el maig del 68 es va convertir en la referència d'un moviment emergent que va aconseguir arribar a canviar costums sexuals, culturals i vitals de tota la societat catalana i, posteriorment, espanyola. Noia de porcellana, del mateix any, va ser el preludi de la seva obra de referència: Dioptria, un àlbum doble editat en entre els anys 1969 i 1970 en sengles lliuraments i considerat el primer disc de rock en català, retrat de la revolució hippie i la influència de l'àcid i el haixix. Pel que fa als continguts, Dioptria és una crítica ferotge a l'esperit petit-burgès i a la família cristiano-progressista entesa com a cèl·lula bàsica de la societat.


L'any 1971 es va establir a la Formentera durant l'eclosió hippie, on vivia a una casa sense electricitat ni aigua corrent on van néixer els seus dos primers fills: Pau (al qual va dedicat Jo, la donya i el gripau, enregistrat allí a l'aire lliure) i Caïm; l'estiu del 1975, un cop reinstal·lat a Barcelona, entre els enregistraments a Madrid dels LPs Electròccid àccid alquimístic xoc i Licors va participar en el primer Canet Rock: se'l pot veure en la pel·lícula homònima de Francesc Bellmunt quan interpreta Colós, drogat i mig despullat, en una actuació mítica.

Al llarg de la dècada dels 80, a més de participar en diverses pel·lícules va col·laborar, entre d'altres, en els suplements dominicals dels diaris La Vanguardia i El Periódico i va publicar la novel·la Ena i l'assaig sociopolític La gran corrida (sic); també va treure els LPs Amarga crisi i Transnarcís, on proposava l'estètica «trans» i llençava un manifest «en favor de la transcançó i en contra del tancament cultural i la normalització lingüística».

Els anys 90, a banda de participar en algunes pel·lícules més i seguir col·laborant en alguns periòdics i televisions (el 1992 va dirigir i presentar el programa Trif tong en TV3 i, a l'any següent, Daguerreotips en Canal 33) va projectar i dissenyar diversos esdeveniments i espectacles relacionats amb els Jocs Olímpics de Barcelona, l'Expo de Sevilla i altres efemèrides (com la celebració dels 25 anys del Grup de Folk o l'acte de col·locació de la primera pedra per la reconstrucció del Liceu, incendiat l'any 1994), va reprendre l'activitat musical amb el CD Disc dur, va musicar uns quants poemes dels seus avis, recopilats en De riba a riba, col·laborà amb els seus fills Pauet i Caïm (el trio Pastora) en l'espectacle Ribaibal i, més tard, en Cosmossoma (un compacte amb el qual s'inicià com a autoeditor) i Astarot Universdherba, un altre CD tancat hermèticament en una llauna de conserves on hi ha l'actuació en directe amb el grup Perucho's al festival Canet Rock 77 i altres efectes relacionats.
L'any 1993 l'editorial La Magrana va editar una biografia seva; pel Sant Jordi de l'any 1997, l'editorial Proa li edità Lletrarada (un llibre que reuneix les lletres de totes les seves cançons, algunes d'inèdites, i l'any 1998 va publicar Al·lolàlia, un recull de curiositats lingüístiques.

L'any 2001 va destrossar a Felanitx un mural d'en Barceló amb el consentiment de l'autor per tal d'impedir que passàs a mans municipals i va treure el disc Nadadales, encartat amb el llibre Jisàs de Netzerit (o capítol zero de la guerra de les galàxies), que es convertiria en un espectacle de sàtira políticosocial que d'aleshores ençà es repeteix cada any degudament actualitzada. També va col·laborar amb Albert Pla en el seu disc Anem a dormir?. L'any 2006 es va interpretar a si mateix en la pel·lícula sobre Puig Anich, va protagonitzar la pel·lícula documental autobiogràfica Deixa'm en Pau i tant el Dioptria com la seva persona van ser objecte d'un sonat (per controvertit) homenatge. A més, Pau Riba va oferir quatre concerts amb la Banda dels Lladres, encapçalada per Jaume Pla (Mazoni).